Torne a volar pel riu, però amb el motor un poc gripat: 13:01. Entre unes coses i altres, massa estrés i massa calor durant el matí de faena. Al riu a les tres i mitja passades també fea caloreta. Coses de l'estiu. I no era jo l'únic boig correguent.

Amb la calor, em ve al cap una frase d'Artur Ahuir, acadèmic, durant els cursos d'estiu d'enguany: «La llengua està per a fer ús de la mateixa.» Supose que deu ser un lema que apareix gravat en pedra a l'entrada de l'avl, perquè no entenc com s'apega tant això. I és que te s'apega i no hi ha manera. És la llengua que anem fent, ¿no? La insolació deu tindre eixos efectes. Uf, córrec amb gorra, i vés a saber quines conseqüències en el cap tenen eixe recalfades.

Mantinc l'esperança que el meu desastre arxivístic i bibliotecari es resolga algun dia per art de màgia, perquè jo hi pose voluntat, però no trobe temps i espai per a organitzar tot el que no llegiré en esta vida al costat de tot el que he llegit i que quasi sempre he oblidat més del que voldria. Ho torne a intentar, però sempre hi ha papers, texts i llibres que no sé on posar situar seguint una fantàstica idea inicial. Amplie o reduïxc eixa idea i continue amb el desgavell. I això és continu.

El que sí que és greu és l'hemeroteca impossible que intente fer. Escollida, és clar, no pretenc alçar els diaris complets. Però aixina i tot ja són massa carpetes, massa gruixudes i mal arxivades. Per això acabe eliminant les pàgines després de comentar-ne alguna cosa. Hui li toca a «Qué fue de la escritoras» de Laura Freixas (El País, 06.07.2013):

Ni és cert que en el passat no hi haguera dones, ni ho és que en el futur les arreplegarà el cànon. Ara sé que en literatura, com en altre camps, la (apariència d') igualtat no és pròpia de la nova generació, la que hui és jove, sinó de la joventut: és un vell miratge que es renova cada generació, per a dissipar-se al cap d'uns anys i tornar a començar. ¿I què podem fer per a evitar-ho? Per a mi, la resposta està clara: reflexió teòrica i acció coŀlectiva. És a dir, feminisme.

El tinc per damunt la taula i em recorda un poc el que hem tractat amb Abelard Saragossà en el curs d'este estiu: el valor comunicatiu de la marca de gènere gramatical. No en té. A més, em va confirmar que hauríem de parlar de declinacions i no de gènere masculí i femení. (No em vaig atrevir a dir-li res de la meua proposta de «gèneres el / la»).

Em deixe dur per Freixas i Saragossà: el temps acaba ordenant-ho tot. I qui diu temps diu atzar. I qui diu atzar diu desgavell.

La llàstima dels cursos d'estiu, ara que s'han acabat, és que trobe que, en concret, els acadèmics que hi han participat no mos han permés pensar que la institució estiga fent-se les preguntes adequades. Per exemple: ¿de què aprofita una normativa sense parlants? No sembla que això els preocupe massa en l'avl, i és el que és més urgent, és el problema social que una institució acadèmica hauria de tractar amb una actuació oberta, dinàmica, comunicativa, accessible, ben diferent de l'actual. Molt millor seria gastar-se els diners afavorint els intercanvis comunicatius en valencià que pretenent adscriure-mos simbòlicament a l'iberisme, el neandertalisme o l'alienigenisme. Els nostres diputats Maluenda Verdú, Ferraro Sebastiá i Giner Giner s'entretenen aixina, i dia aquell que mentres fan això, no fan coses pitjors. Però tampoc millors, que cantava Albert Pla que podrien estar «prenent el sol, prenent el sol»...

Ei, la bona dels cursos d'estiu, la resta, tota la resta, que encara es fan i que uns quants tenen interés a fer parlar en lloc d'a fer creure.

Hui la traca final ha estat a càrrec d'Abelard Saragossà i de Jesús Jiménez. Les mascletaes les ha pegades Abelard —eixa concordança del participi i les caigudes de la -d- són un homenatge a una de tantes regularitats de la llengua— amb el seu geni sistematitzador i metòdic. A més de les conseqüències de l'arraconament de l'-iste, un consell important: cal rellegir Sobre el llenguatge de Gabriel Ferrater i llegir Carme Junyent. Declinacions, som declinacions, no masculins ni femenins.

Abelard allobix un poc al principi en les seues respostes, però prompte entens que el carècter embolcalla un puny de seda contra el guant de ferro de la mala praxi i de l'especulació normatives. Li demane si no haguera estat millor..., però quasi que no em deixa acabar: «Millor això que una punyà en l'ull». No m'ho ha dit aixina, però és el que hem d'entendre de la gnv.

Al final, Jesús Jiménez ha desviat i esvanit la tensió reflexiva cap al domini dels sons. Quantes sorpreses mos amaguen les milanta i una maneres d'articular harmonies vocàliques i sonoritats sibilants. Diu que els seus alumnes reconeixeran l'al·legoria de la cortina i la porta obertes, tancades i entreobertes. ¡Pobres esforços articulatoris sense suport oficial!

Açò s'acaba, començant per la pronúncia dels plurals amb -scs, que mos ho pronostica el company Ferran. No s'atrevix, però, a dir quant més de temps sobreviurà el valencià. Això passa en la segona sessió del dia dels cursos d'estiu, que ha estat a càrrec d'Angel V. Calpe. Mos havíem d'enterar dels objectius i de la filosofia que hi havia darrere de l'elaboració de la Gramàtica normativa valenciana. De filosofia, poc, per sort; unes pinzellades d'història de la normativa i dos preguntes retòriques sobre a qui va adreçada la normativa. No ho sabem massa bé, és cert.

Abans, en la primera sessió, ho hem pogut començar a sospitar amb Artur Ahuir, que mos havia d'informar sobre la variació en el futur diccionari de l'avl. La prova de l'ou han segut unes quantes oracions perfectament construïdes que contenien un munt de vocabulari «correcte» sense entrada en el diec: càguila, donyets, camionada, de bestreta, bancalet, dentoles, baquejar-se... Meravella, els diaris, les ràdios, les televisions i tots els mitjans que no tenim, podran fer servir eixe diccionari per a comprovar si haveren pogut dir el que no diran.

L'anècdota: diu Calpe es deixa per als registres formals la pronúncia africada de l'aplec -tz-... ¿Quins són eixos registres formals en què tindrà trellat per a un valencià africar respectuosament? Seria ben bé el contrari, per respecte, millor seria que parlàrem com les nostres elits lingüístiques, que no són precisament les que es mereixen eixa desconsideració tan africada.

El segon dia del curs d'estiu hem arribat al cap del coneiximent amb Jordi Colomina:

I que, almenys per una vegada, triumfara el coneiximent, per a fomentar el creiximent d'una llengua que, digau-li valenciana, digau-li catalana, des del seu naiximent no ha deixat de fer mereiximents.

Un cloenda carregada de sentit. No cal dir que el precedent del treball de Colomina sobre la qüestió és un article d'Emili Sàez (que podeu trobar en una fitxa d'Eines de Llengua): «El valencià i l'increment -ement / -iment en els substantius postverbals derivats de verbs de la segona conjugació: la dualitat naixement / naiximent». Colomina ha matisat l'article d'Emili Sàez, ha ampliat la recerca i ha arribat a una conclusió semblant. Ah, abans d'això hem vist com mos hem velaritzat a la carrera.

En la segona sessió del dia, Emili Casanova mos ha fet munts de les paraules que reblen els diccionaris i que se n'ixen pels descosits. I quina llàstima que no tingam mitjans ni recursos per a fer servir tanta varietat lèxica i expressiva. Un detallet que sembla que l'avl no té massa en compte, preocupada ara —em diu Takse que ha dit Ramon Ferrer— per vore com denomina l'acadèmia espanyola l'albaet que té entre mans.

Dia 3 de juliol, ha fet solet a la plaça de la Mare de Déu per a les víctimes del metro d'aquell dia de fa ja set anys.

Primera sessió dels cursos d'estiu, amb Josep Lacreu i Manuel Pérez Saldanya. L'avl, a més d'esmenar-li la plana a l'iberisme troglodita també està fent faena lexicogràfica, que Josep Lacreu mos ha mostrat, i mos ha anunciat que podrem utilitzar dins de poc: el diccionari «final» (que no «terminal»). Manel mos ha embolicat amb l'ús d'unes quantes preposicions fins que hem esbrinat alguns criteris semàntics indicatius que complementen les intuïcions de Pompeu Fabra. Ha pretés que la gramàtica ha de trobar «el punt dolç» d'equilibri entre les necessitats d'uns parlants i d'altres, però no he acabat d'entendre que això tinguera a vore amb la gramàtica. M'ha semblat més que això era un recurs (erroni) de política compensatòria. Coses dels ibers.

De moment, i mentres no ho desregulen d'una altra manera les elits extractives, la Generalitat encara organitza els cursos d'estiu dedicats a diversos aspectes de la llengua. No n'hi ha cap dedicat a aconseguir que el valencià siga un actiu econòmic en la societat, que siga un factor de producció, que es veja com un benefici econòmic i social. Al País Valencià la mitjana d'inversió (de subvenció, més aviat) en promoció del valencià ronda els sis milions, i no vullgues saber en què se'n van. El País Basc, pel que fa a l'èuscar, durant els mateixos anys, quintuplica com a mínim eixa mitjana.

Doncs, això, discutirem sobre preposicions, documents acadèmics i poc més, perquè la llengua ha de continuar absent del pib valencià. Les elits extractives valencianes també trauen rèdit de la subalternitat lingüística dels catalanoparlants, però trobe que és més pel vessant sentimental en este cas.

A pesar de la limitació temporal que m'ha fixat l'Spotify, continue fent-lo servir, ara que encara hi tinc més de sis hores d'ús. Faig cas hui d'un dels talls publicitaris (en castellà) que anuncia el nou disc d'Èlena, D'herois i desastres (que pronuncien amb accent català). Estava escoltant el disc Tot de Pi de la Serra, però faig una parada en l'actualitat. Em recorden un poc aquells Glissando que m'agradaven, però tenen un toc massa tou que no m'acaba d'enganxar. Amb tot, no sonen gens malament i tenen passatges molt bons. D'ací escolte un poc de Delafé y Las Flores Azules, però acabe escoltant l'últim d'Antònia Font, Lamparetes.

Mentres sona això, després de fer el curs d'estiu, retrobe l'article de Guillem Calaforra «La "unitat de la llengua catalana" com a fet científic i com a argumentum ex auctoritate»: revisió crítica [pdf], article contingut en el llibre Paraules, idees i accions: reflexions "sociològiques" per a lingüistes [veg. Google Llibres], que és un llibre que segur que s'han llegit els professors Manel Pérez Saldanya, Vicent Martines Peres i Joan R. Ramos Alfajarín. Doncs, crec que seria bo que el recomanaren als seus alumnes, i així aclaririen el valors d'alguns conceptes que fan servir de manera massa absoluta i gens contextualitzada, en el cas de Pérez Saldanya; o els serviria per a evitar la sensació que feen d'excusatio non petita les referències a la normativa («estricta» o laxa) amb què adobaven les seues sessions, en el cas de Martines Peres i Ramos Alfajarín.

Finalment, faig una prova més de transformació en el món dels texts electrònics. Agarre l'article de Calaforra, que el pdf del web presenta amb dos pàgines en paraŀlel, i amb l'ajuda del Gimp faig les imatges de cada pàgina en escala de grisos i amb les mides el full b6; després les apegue en l'Open Office en un document i, finalment, transforme el document en un altre pdf amb la qualitat de la imatge al 20% però mantenint els 170 punts per polzada (dpi). Aixina ocupa menys de dos megues i el puc llegir en qualsevol lector electrònic —el Kindle, en este cas.

Havent acabat el curset, ara hauria de repassar les dades que ens han donat i les reflexions que mos permeten fer. Entre altres coses, caldrà assegurar-mos d'allò que els tres professors universitaris m'ha semblat que denominaven «normativa estricta», que no qualificaven aixina pel rigor, sinó per la referència que feien només a la gramàtica de Fabra del 1918. Altrament, si hi hem d'entendre altres tractats posteriors, no veig que se'n puga dir «estricta». I ahí radica un dels primers problemes de la referència: la gramàtica de 1918 no contenia «tota» la normativa que hem elaborat i aplicat des de fa quasi un segle. Per tant, quan el primer que declaraven, sense vindre a tomb, era que ells eren partidaris d'una normativa unitària, devien estar posant-se la tireta sense esperar el trau. Al cap i a la fi, les dades indiquen que la normativa no hauria de continuar vivint amb determinats prejuís sobre la llengua.

Sobre eixa qüestió és molt alliçonadora la collita d'usos de pronoms i verbs en Lola de Maria de la Pau Janer que mos va aportar Joan R. Ramos. N'hi havia pronoms en i barreja entre haver-hi, ser i estar «per dalt lo cap», tal com diem a la Vall.

D'altra banda, em contesten d'Amazon i m'expliquen a què es deu que no puguen publicar en català en el seu servei Kindle Direct Publishing:

I've checked with our concerned department and found that we do not support publishing in this language despite Catalan using the standard Latin characters, because we don’t have the capability to review the content as we lack reviewers with the necessary fluency.

Els reenvie la meua correspondència amb Amazon als de Softcatalà, que ho entenen més que jo i és possible que tinguen alguna idea per a resoldre eixe problema, que no sembla que siga una impossibilitat greu en la causa, tot i que siga enutjosa en els efectes.

L'últim dia del curs continuem birbant pronoms entre els verbs amb Joan R. Ramos, sobretot a partir de la noveŀla Lola de Maria de la Pau Janer, que en té de tots els colors i per a tots els gusts. Vegem aixina a quines decisions esotèriques convida una normativa incompleta i desconnectada de l'ús en este aspecte.

D'altra banda, sembla que cal desmentir el rumor que situava tots els tècnics lingüístics de l'administració del Consell de la Generalitat valenciana concentrats laboralment en el complex de Ros Casares. Tal com diuen, allà no caben ni pensar-ho.

I l'altra notícia del dia és que el govern espanyol eliminarà el veto que va imposar a la iniciativa legislativa popular sobre la televisió sense fronteres. Toca, els socialistes han recordat que eren demòcrates. És clar, que els parlamentaris puguen vetar o desestimar una iniciativa legislativa popular, o que no hi haja referèndum derogatiu en Espanya, també és un indicador sobre què volen dir els polítics quan parlen de política: el partidisme.

Finalment, observe que un un regidor d'Alacant que ha d'anar en cadira de rodes, Pablo Rosser, diu que no hi ha persones discapacitades, sinó edificis i ciutats inaccessibles. De la mateixa manera, pense, no hi ha llengües minoritàries ni més útils o menys: hi ha societats que respecten més els drets lingüístics i altres que els respecten menys. On menys es respecten és on hi ha les llengües més «útils». En els llocs on es respecten, la utilitat depén del lloc, del moment, dels interessos i dels coneiximents de cadascú. D'això, en parlem cada dia, però és com anar amb cadira de rodes: tot és topar amb l'escaló.

Era inevitable, a pesar que estic de curset —hui amb Joan R. Ramos, vegent els règims verbals del diec. Esta volta m'ha sorprés Javier Pradera («Entre la cautela y el pesimismo», El País, 06.07.2011):

D'una altra, la confiança cega en les promeses de Bildu, que ha mostrat ja algun signe preocupant de rebuig al pluralisme (el diputat general de Guipúscoa no respectarà en les seues rodes de premsa el bilingüisme garantit per l'Estatut de Gernika), no pot justificar l'incompliment de les lleis.

Ja vam vore de què va la cosa, d'una revisió de la dita aquella que seria ara: fer com fan només és pecat si ho fan els altres. Els unilingüistes castellans —amb un -isme necessari, ja que sembla que en fan tanta ostentació— mos volen convéncer que parlar la llengua d'u que u vol —sempre que siga diferent del castellà— és una «imposició» —l'altre dia— o «un signe de rebuig al pluralisme» —ara—. Fantàstic.

D'això no en parlem en els cursos d'estiu, per ara. Enguany els «experts» mos preocupem més per algunes facetes de la gramàtica històrica, sense perdre mai, això no, la fantasia concloent que si fem una bonica norma aconseguirem un increment dels mitjans i de l'ús. Semblaria que les llengües més difoses ho són com a conseqüència de l'erudició dels parlants i escrivents.

Demà aclarirem amb Ramos alguns règims verbals més, sobretot aquells que encara ignora el diec i que els tècnics lingüístics podem apamar sobre el terreny.

Ha continuat Vincent Martines iŀluminant-mos sobre les possibilitats passades i presents de l'ús del condicional modalitzat, sobre l'expressió de les hores en català, on els rellonges digitals malmetran segurament qualsevol proposta melancòlica, i sobre «l'àlien», és a dir, sobre l'ús de les preposicions a i en davant d'infinitiu temporal, per a completar o ampliar les minses indicacions de Fabra en 1918. Finalment, i amb poc de temps, mos ha fornit material per a rastrejar les possibilitats d'expressar l'abstracció i la ponderació en català sense haver de recórrer al lo, que la nostra història lingüística fa temps que havia convertit en el. Sí, ho té ben apamat i sembla que en el futur ja no tornarem a «star an lo bar», com féem a la Vall.

El meu resum, com quasi sempre, és que, mosatros, «mataespurnes» lingüístics, podem estudiar molt bé el passat, però això no mos permetrà decidir l'ús futur. Fem lingüística, però encara no mos ha tocat la loteria i, per tant, poques opcions tenim de vehicular propostes normatives més enllà de la faena que fan en l'ensenyament. El debat sobre el pebrot, la pebrera, el pebre, el pimentó, etc., continua en mans de les elits, dels «lingüistes» de Mercadona.

A l'hora d'almorzar, els cambrers d'Ártico entenen o també parlen en valencià. En canvi la xica continua sense progressar adequadament, si és que és la mateixa de fa dos anys.

La segona sessió del curs d'estiu mos ha acostat a la modalització verbal. Vicent Martines mos ha fet entrar en totes les possibilitats semàntiques de les formes de futur, des del català antic a l'actualitat passant per un munt de llengües veïnes i conegudes. I tot això bussejant més enllà de les poques (o no cap) boies normatives que hi ha sobre la qüestió. «¿T'estaràs quetet ja d'una?», mos ha faltat dir-li. I, bé això de «normatiu» ho ha amollat en un sentit tan estricte i limitat que mos ha obert un precipici entre la gramàtica de Fabra del 1918 i tota l'obra gramatical posterior.

La normativa no deu ser ben bé això, i menys en un curs per a «experts», és a dir, per a tècnics lingüístics i professors de llengua. Però haver de descobrir que la normativa no existix si no tenim mitjans d'expressió per a fer servir la llengua, és un aspecte que desmunta la tranquiŀlitat amb què es treballa fent servir només receptes «normatives», cosa que ha desesperat un poc una companya professora.

Demà, en la segona part, aclarirem alguns caps més.

Hui, després de la primera sessió dels cursos d'estiu, amb Manel Pérez Saldanya, em pega per fer proves de nou amb el Mac Cube que em vaig trobar en un contenidor fa uns anys. Encara funciona, però el programari ja està un poc passat. Per sort, ara tenim la possibilitat de treballar en el núvol i potser no caldrà que descarregue massa versions noves de cap programa per a aprofitar l'ordinador. En tot cas, l'altra opció que tinc pendent és instaŀlar-li l'Ubuntu. Però ja en parlarem.

Quant al curs d'estiu amb Manel, doncs, un repàs de morfologia històrica, en general coses que hauríem de saber. Amb tot, algunes de les apreciacions de Manel diria que s'han quedat per explicar amb més detall, sobretot per tal d'evitar una certa sensació prejudicial que pot entelar la comprensió de les dades: que si les àrees laterals són conservadores, que si les formes no marcades són les masculines, que si una part de la llengua pot atemptar contra la fonologia d'eixa llengua, que si hi ha fenòmens lingüístics «impossibles» en català... I l'últim i més graciós: que el hiatus és lleig. Això, Takse diu que la cosa ha estat simplement una classe de facultat. N'esperava més.

Acabe este apunt, doncs, amb el Mac, fent servir el Neooffice 2.2.5 i el navegador Sea Monkey 1.1.5, és a dir, peces de museu. Me se penja, però, quan vullc editar la imatge i he de recórrer a l'Asus amb l'Ubuntu i el Gimp.

El professor Joan Solà Cortassa ha passat hui per El Club de tv3, el programa de l'Albert Om. El motiu més concret de l'entrevista, a banda de les distincions honorífiques que últimament li estan donant, és la publicació del seu llibre Plantem cara que recull els articles que ha publicat en el diari Avui durant onze anys (1998-2008).

L'entrevista ha estat curta però Joan Solà ha pogut comentar la seua visió crítica de l'actuació dels polítics, diputats i governants, pel que fa a l'ús del català i al dret dels ciutadans a expressar-s'hi sense angoixes ni sentiment de culpa. Amb tot, crec que la major part del missatge s'ha pogut perdre a causa de la falta de sistematització de l'exposició. Hi havia massa coses a dir i massa poc temps. Convindrà més llegir-se el llibre, que sembla ben editat (La Magrana) i que té uns índexs ben útils elaborats per Helena Gonzàlez Roig.

Al cap i a la fi, Joan Solà és això, un gran lingüista, fins i tot crec que deu ser un bon professor —pel que comenten els alumnes seus que he conegut—, però ara, per edat i pel prestigi que té com a lingüista, segurament està representant un paper que, en tractar-se de drets i d'usos lingüístics, no li hauria de correspondre. Són qüestions que en esta societat no acabem de tractar amb el rigor que mereixen. Per contra, en el cursos d'estiu enguany, en la secció «La llengua en el seu context», hem tingut tres sessions que estic segur el mateix Joan Solà haguera recomanat com a exposició clara, sistemàtica i completa de les idees que ell està intentant transmetre.

La sessió d'estudi de les estadístiques sobre la llengua de Xavier Sanjuan Merino, la sessió de Ferran Suay i Lerma —esta crec que li haguera interessat particularment—, que ens enfocà psicològicament els usos lingüístics i la transmissió de la llengua, i la dimensió sociològica i econòmica que ens exposà Rafael Castelló Cogollos són tres peces complementàries del trencaclosques que se'ns materialitza desmuntat en el cap quan intentem pensar la realitat lingüística. N'he parlat i no ho repetiré (vegeu els cursos d'estiu d'enguany).

En qualsevol cas, hem de felicitar el professor Solà per la seua espenta incansable en la reclamació d'una actuació política clara, decidida i coherent tant respecte a la situació en què ens trobem com a l'objectiu que volem aconseguir com a societat.

Amb una miqueta de coordinació entre les exposicions complementàries que representen Solà, Suay, Sanjuan i Castelló —i unes quantes persones de trellat més—, crec que podríem avançar molt, tal com diu Joan Solà en el seu llibre (article 152), perquè «representen realitats de la llengua primàries, indiscutibles i clares (clares, esclar, un cop aclarides)».

Segons ens indicà Rafael Castelló Cogollos, el País Valencià està ara mateix (i podríem pensar en el paral·lelisme urbanístic) immers en un model especulatiu (de política lingüística): augmenten el capital valoratiu (valoració) i el capital competencial (coneixements), però eixos capitals no es transformen en un augment sinó en una disminució del capital instrumental (ús).

Per la meua part, crec que el terme lleialtat no està gens ben trobat. De fet, no és l'antònim d'assimilació, així que podríem trobar-ne un que no continga eixos connotacions valoratives que no sabem massa bé si mos duran a parlar de traïcions (que és el recurs quan no hi ha arguments). Podríem provar amb manteniment, que queda igual de clar i no té aquelles connotacions.

I parlant de manteniments i, sí, de resistències, alguns diaris de hui porten una notícia de l'agència Efe. En el diari El País (06.07.2009):

El síndic marmola Economia per discriminar el valencià

Sí, eixe ciutadà sense nom sóc jo, i la cosa s'arrossega des de fa més de tres anys (Eines de Llengua, 15.11.2005):

Arrossegue una queixa des de fa un any pels pressupostos del 2005, la Conselleria no fa ni cas del síndic, el síndic no pren mesures i els pressupostos del 2006 tornen a estar només en espanyol en el web de la Conselleria d'Economia.

M'ha fet gràcia el titular del diari El País, perquè això de marmolar és l'acabament actual de les meues queixes al síndic de greuges:

Espere que prengau les mesures adients per a fer que la Generalitat Valenciana resolga esta mancança i adopte les mesures disciplinàries corresponents per a corregir i renyar els càrrecs i funcionaris públics que discriminen lingüísticament els ciutadans valencians.

Sí, trobe que canviaré el renyar de la Marina pel marmolar de la Vall (Valldigna). Com que el síndic de greuges resoldrà res a l'any del batre, si no este, l'altre, crec que encara tindré de temps de tornar a modificar eixa postil·la.

Després de l'última sessió dels cursos d'estiu mos vam fer una cervesa a l'Ártico, el baret on almorzàvem cada dia: no tenen res en català, però hi ha un cambrer que el parla i una cambrera anglesa que l'aprén; sembla que fan un menú variat, creatiu i a bon preu.

Vam repassar de nou i com sempre les polítiques lingüístiques de la Generalitat valenciana actual i anterior, però des d'un punt de vista humà —molt humà— que fa que hi haja persones que tenen un punt de vista permanentment filtrat per la confusió en l'esfera personal dels àmbits professionals i polítics. Així, qualsevol discrepància esdevé un atac personal.

Encara digerint tot això, que espere que done més fruit que els apunts que vaig agafar, repasse alguns retalls del diari El País del dia 1 de juliol del 2009, que es veu que anava carregat de detallets que m'interessaven. En primer lloc, l'article de Javier Pradera que fa referència a la pròxima vergonya ètica que haurà d'arrossegar la nostra democràcia com és la reforma de l'article 23.4 de la lopj, que canviarà els requisits de perseguibilitat en el cas de la jurisdicció universal per a deixar-la només per a ús dels «espanyols».

En una altra pàgina del diari, el lletrat major i el cap del servei econòmic de les Corts bloquegen les liquidacions i les pensions que tan magnànimament s'atorguen ses senyories diputades, les mateixes senyories que collen les pensions de la resta dels ciutadans hi haja crisi o bonança econòmica. Ben il·legal ho deuen trobar i la responsabilitat normativa els deu afectar directament, perquè, altrament, m'estranya que el lletrat major haja decidit crear este marejol en la bassa d'oli parlamentària.

La part humorística ve en la pàgina editorial del diari que parla d'«Usuaris, no patriotes», però que simplement és l'altra cara de la «crosta nacionalista» del diputat del psc Joan Ferran. El diari arriba al punt de criticar l'aparició de Maó, Alacant i Andorra en el mapa del temps de la tv3 i demana per què no hi apareix Sevilla, destinació més freqüent dels barcelonins —diuen— que Borriana. «Paroxisme identitari», en diuen. A fe que els mapes de les televisions «no nacionalistes, però verdaderament nacionals»* dibuixen l'oratge que puga fer a la Cerdanya o en Bretanya. O en el Vèneto, on està l'Emili estos dies.

Finalment, un document per a la petita història de la política lingüística dels territoris de parla catalana: el missatge imprés adreçat per un directiu del Barça a José María Mesalles Mata, el representant del futbolista Eto'o, futbolista que no se n'està quasi mai de demanar pel castellà quan li pregunten en català. Hi podràs trobar accents mal posats o creatius, però està escrit en català —excepte la part que correspon al senyor Bill Gates de Microsoft, que és qui fornix l'Outlook—. El diari difon aixina una certa normalitat, i això és un senyal clar del que és la llengua.

---

* I el mateix diari n'és una mostra, tal com assenyala Quim Roig.

Cloem la setmana dels cursos amb una sessió d'Empar Morelló Izquierdo que ens parla sobre el repte que suposen les segons generacions d'immigrants en l'ús social del valencià. Empar Morelló Izquierdo du avant la seua activitat en la fundació citmi-cite pv i, per això, esperàvem que ens exposara més o menys detalladament la seua activitat, que segurament ens hauria descobert les diverses perspectives, motivacions i problemes amb què eixes segons generacions d'immigrants s'enfronten a la situació lingüística del País Valencià.

Certament, ens ha fet un petit esbós de la duresa de la situació dels immigrants i de les contradiccions polítiques i legals que es donen en la gestió dels fluxos de població. Però, a més a més, tenint en compte les sessions anteriors i atesa la condició de tècnics lingüístics de la major part dels assistents, hem tingut ocasió de contraposar punts de vista sobre el tractament del fet lingüístic i, en particular, de les estratègies per a incorporar en la població (nouvinguda o no) l'ús del valencià.

Així, contra la proposta afectiva i identitària, els tècnics hem fet vore que les llengües són vives en l'ús, i que el tractament dels afectes no és la figura més adient per a aconseguir més enllà d'una simbolització compensatòria, una idealització. L'ús social d'una llengua i la demanda de capacitació en eixa llengua, depenen de la necessitat, no de l'afecte filològic o d'un suposat «amor lingüístic». Tal com ha exposat un company, ell només s'estima la seua llengua quan l'agredixen si la vol fer servir.

De fet, l'apel·lació a eixos mecanismes (afectes, estimes, identitats...), són la ideologia perversa que s'inocula des dels sectors que imposen, gens paradoxalment, l'obligació i la necessitat d'usar una llengua conceptuada com a neutra políticament i que és útil culturalment i econòmicament, sense que les adhesions afectives tinguen més que un paper decoratiu en este cas. D'acord amb eixe mecanisme, és fàcilment deduïble en què es convertirà una llengua que només es manté per l'afecte que desperta o perquè manté els seus parlants en un estat de reivindicació identitària permanent —¿contra qui?

Sortosament, les sessions anteriors de Xavier Sanjuan Merino, Ferran Suay i Lerma i Rafael Castelló Cogollos ens havien fornit dades i mecanismes d'anàlisi que ens han permés reenfocar col·lectivament la sessió cap a la manca de polítiques i iniciatives institucionals que pretenguen tractar la diversitat lingüística europea, estatal o valenciana en consonància amb principis de justícia i d'igualtat. Una mancança que és actual, que s'arrossega des de fa més de vint anys i que, per tant, fou enunciada ja en l'etapa política anterior. Aixina ho confirmen les dades, les estadístiques i els prospectes dels medicaments.

I no detallaré la picada de fesols final, quan no hem sabut trobar el valor positiu, singular i heroic de la proclama que n'hi ha països en la Unió Europea que desitgen estar en la situació lingüística valenciana... És a dir, el primer dia, el valencià despertava hostilitat en les comarques castellanoparlants, i per això no el van incloure en eixes enquestes; l'endemà, el valencià era conflictiu per a la humanitat hispanoparlant; el tercer dia, va descansar...; el quart dia, la culpa la tenien les dones valencianes, que no parien prou; i hui érem l'enveja de la Unió Europea. Com si alguna cosa no quadrara, ¿no?

Finalment, la discussió del corredor: que està molt orgullós de tota la seua activitat política i que si jo ho estava amb la meua. No gens, és cert. Es veu que amb eixos orgulls tan ufanosos, voldrien que la resta només tinguérem la possibilitat de l'adoració humil.

El penúltim matí del curs d'estiu hem analitzat complementàriament des de la sociologia, amb Rafael Castelló Cogollos, el que mos havia sistematitzat Ferran Suay des de la psicologia: els valors amb que enfrontem la nostra relació amb el món (econòmicament lingüístic).

La confirmació d'eixa connexió sospitada entre els diversos punts de vista per a la mateixa realitat, mos ha alleujat bona cosa, ja que els discursos d'alguns «alumnes» assistents tendixen a deixar-mos bocabadats, com ara el qui s'entesta a denunciar que es presente l'ús del valencià com un conflicte contra el castellà i ho resol afirmant que parlar en valencià amb naturalitat desperta l'hostilitat, afua el conflicte... I un altre que, contra l'anàlisi de Xavier Sanjuan Merino (informe foesa, 1970: transmissió mares-fills, 3 %), insistix a carregar sobre la baixada de la natalitat «autòctona» i, «per tant», de transmissió intergeneracional la caiguda en l'ús de la llengua a pesar de l'augment considerable del nombre de persones capacitades... Tal com ha dit una companya, ¡ja l'hem pagada les dones! En vam donar alguna pinzellada fa uns dies.

Sé que alguns tècnics lingüístics tenim neures repetitives, que arrosseguem, si més no, des de l'any 1993 en Sant Joan d'Alacant, on vam coincidir a apreciar en un debat l'actuació del que vam denominar «comissari polític», cosa que continuem localitzant en alguns comportaments més preocupats a desviar les discussions cap al «pitjor haguera pogut ser» sense preocupar-se mai d'aclarir per què no ha segut millor, aclariment que serviria per a millorar el futur en compte d'anar empitjorant-lo, que és el que mostren les estadístiques (acumulació de capacitació contra reducció de l'ús = bambolla especulativa).

Costa molt de temps construir-se u mateix, però es veu que moltes d'eixes personalitats picades en el marbre dels fonaments de l'administració valenciana i de la política de lliure designació, no tenen les vetes per on cruixim la resta.