El programeta per al mòbil del diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha actualitzat fa poc. Es veu que l'han posat al dia amb un error que fa que no pugam fer la consulta avançà. Els he escrit i, pel que siga, almenys en estos detallets informàtics responen amb un poc més d'agilitat del que és habitual quan es tracta de temes lingüístics: m'ho han agraït i m'han dit que ho estaven mirant, que la setmana que ve ho tindrien resolt.

Anàvem xarrant sobre el fet que l'administració de les Corts Valencianes encara no ha implantat un model d'administració democràtica que mos semble acceptable: encara funciona amb el paternalisme i autoritarisme típics del final del franquisme i dels inicis de la democràcia. Si et comportes com esperen els qui gestionen l'administració, et fan un favor i no t'apliquen les normes; si no et comportes com ells desitgen, revisen les normes, les empitjoren i et carreguen la «culpa» —sí, no hi ha responsabilitat, hi ha culpabilitat—: resulta que n'estaves abusant.

La institució que hauria de ser la mostra i la garantia del funcionament democràtic funciona amb dinàmiques autocràtiques assentades en el poder personal: qualsevol aspecte reglamentari o legal és objecte d'interpretació. No hi ha res que siga regular i previsible. Els presidents i presidentes consecutius de la institució no han tingut encara cap projecte per a posar-la al dia i millorar-la amb una perspectiva d'aprofundiment en la gestió professional, ampliació de recursos i millora de les condicions i dels procediments.

¿Quant de temps poden durar les comissions de servei? ¿Quins requisits calen per a ocupar un lloc de treball? Pel que hem vist, depén de qui sigues i de com et portes amb qui t'has de portar bé. Fa vora vint-i-cinc anys que hi vaig arribar, i des del primer dia. Takse diu que cada passa avant n'han segut dos a recules. Som uns desagraïts, no mos mereixem la democràcia concedida en què vivim. Estan mirant de recular un poc més.

Abans d'acabar la lectura de L'oncle Vània de Txéckhov —pegant mirades a unes versions en anglés i francés, per entendre millor alguns detalls condicionats pel rus original—, em demanava si eixe «tio» tenia relació amb l'expressiu «tio baina» valencià amb què mos referim a algí mig despectivament amb humor. Com que el dcvb inclou en baina 🔗 la definició de les Balears «persona de mala conducta moral, de mals sentiments», deixe el supòsit per al bagul de les coincidències curioses que es donen amb paraules coincidents de diferents llengües.

Per contra, agarrat com estic a descobrir com s'ha adaptat el dialecte de Geòrgia reflectit per Flannery O'Connor en A good man is hard to find and other stories, passat a Un home bo costa de trobar i altres contes per Marta Pera Cucurell, escric per a que facen el favor d'incloure més remulla informal —per no dir dialectal— en el diccionari, per exemple, afegint la variant preposicional an ('ad'):

- És la variant del nord del País Valencià (utilitzada habitualment per la diputada Besalduch Besalduch a les Corts Valencianes).
- Convindria augmentar la revisió i ampliació de la fixació de les formes escrites dels registres escrits informals. Per exemple, el DIEC aporta «poder» ('potser'), «re» ('res'), bombar ('suspendre'), «quartos» ('diners'), «rascaculs» ('tobogan'), «tafanari» ('cul'), que són formes habituals a Catalunya. En eixe sentit, l'AVL hauria de tindre més agilitat per a incorporar les formes usuals ara ja, abans que no puga incorporar-les perquè ja no es diguen i no hagen pogut ser escrites... perquè l'AVL no les havia incorporades. Això seria lesiu per a l'ús normal del valencià.

A pesar que mos deprimim llegint estadístiques, hauríem d'anar fent, tant pel que fa al valencià dels jóvens com al valencià usual en general, que hauria de servir de referent per a consolidar tots els colors de l'ús també per escrit.

No sé per què, la paraula menjussa em sona com la versió despectiva d'algun aliment, una denominació per a un menjar mal cuinat. Per contra, el dnv 🔗 només el considera de manera positiva 'aliment' o 'companatge', seguint la documentació més abundant que trobe en la xarxa. No recorde ara com diria ma mare per a això de menjar consevol cosa mal cuinà o de poca qualitat, però sí que podria pensar en guisopo, que serien elaboracions denses i pesaes amb salses indescriptibles. O pel cantó sarcàstic, em venen al cap les «nyànyeres en conserva» que era un plat recurrent de ma mare quan mos volia ventilar una resposta ràpida sobre el dinar del dia que encara no havia pensat.

La documentació més actual adoba el sentit despectiu de menjussa (apareix amb eixa única accepció en el diec) 🔗 aixina que els escric als de l'avl pa que afigquen esta manera de referir-se a una gasòfia o un farnat, que diuen els diccionaris. Un refregit, pel cantó oliós.

Vaig escoltant els lieds Waldseligkeit de Strauss i el d'Alma Mahler, els dos amb la lletra del poema homònim de Richard Dehmel. ^W Vaig descobrir el primer fa uns dies,🔗 i em va impressionar. El d'Alma Mahler no m'ha cridat tant l'atenció, però és possible que l'haja d'escoltar un poc més per a acabar-lo d'apreciar.

A banda d'això, veig que les formigues estan desficioses i no paren de recórrer en llargues autopistes els racons més inesperats, a pesar de la calor, o és possible que a causa de la calina que fa. Arruixe algun test, i ixen carregades de larves fugint com si hagueren d'ofegar-se. Eixes coses de la natura que descriuen tan bé en la revista Mètode. Arreplegue el participi sense verb «introgressades» (Gemma Marfany, Mètode, 121)🔗 i propose als de l'acadèmia que la definició d'opistòglif -fa ^dnv aclarixca que les dents que porten el verí estan a la part posterior de la maxiŀla d'eixes serps. Música i verí amb esta calor.

Ja podem anar a la provessó i escriure-ho. En vaig parlar l'any 2019 («Amprant i adaptant», 31.01.2019) 🔗 quan vaig vore que eixa variant no apareixia en el diccionari de l'acadèmia (ni en el de l'institut). Vaig enviar la proposta a l'avl i ja no en vaig saber res. Al cap del temps, enguany m'hi vaig tornar a fixar i els ho vaig tornar a proposar, al mes de febrer, i esta volta vaig fer una fitxa per a documentar l'extensió i vigència de la variant. 🔗

Per alguna conjunció d'astres afortunada, l'acadèmia ha pegat cabotà i ha acceptat que la variant provessó mereix poder-se escriure, encara que la restringixca a la col·loquialitat, cosa que seria discutible i que espere que revisen dins t'un temps, ara que podem sentir que s'utilitza en les intervencions parlamentàries de les Corts Valencianes —en la fitxa documente una intervenció del diputat Baldoví Roda—. Al cap i a la fi, un poc de mà esquerra sociolingüística bàsica —l'últim Pradilla, 🔗 per exemple, ho tracta en algun punt, encara que siga de passà— mos hauria de fer vore que els dialectes tenen registres i que no són registres.

Bé, em sap mal, hem repicat, però no mos voran en eixes provessons. En tenim atres que van més per dins.

M'escriuen del dnv, han afegit deumesó -ona, que no sé si és una paraula massa corrent, però que remet a deumesí -ina, que és la que jo havia vist i que no em sonava massa habitual, a pesar que cal dir que la forma comuna per ací és setmesí -ina i no setmesó -ona, segons indica l'atles lingüístic.

Pel que sembla, quant als enllaços en html convé no usar-los conforme m'havia acostumat a fer-ho jo des de fa un temps, amb una icona (com ara 🔗) i sense que l'enllaç fora o tinguera un text que explicara clarament a on anava a parar. Per a millorar l'accessibilitat cal fer les coses més clares i no únicament les que a mosatros mos puguen agradar. Aixina que l'enllaç convé que siga el mateix text que es llig, pot tindre una icona a continuació (com a cosa decorativa), però en cas que no tinga text previ i que només aparega la icona, a més de l'atribut «title» convé afegir un atribut «aria-label», que serà el que llegiran els lectors de webs.

En açò del món dels webs i de l'accessibilitat també pareix que vam nàixer abans d'hora, no només uns mesos, uns segles. Convindrà fer un poc per recuperar el temps perdut, que és una expressió que no podem interpretar literalment, però que servix per a mostrar impotència i voluntat de reparació.
👏

Un veí de Sollana de noranta-un anys em conta les «assentaüres» 🔗 que es va fer quan era jove en la mà dreta, al tornar de la mili i posar-se a treballar en la campanya de l'arròs d'aquell estiu, fent anar el corbellot, que en aquell temps no utilitzaven guants. Ho va passar malament, perquè tampoc s'estilaven els analgèsics.

Va acompanyar l'anècdota amb un record de les paelles amb granotes, que estan més bones que el pollastre. Les agarrava darrere les «gavilles dels restolls», on estaven amagaetes per a protegir-se del fred. Ah, i les madrilles 🔗 que hi havia a la séquia, que en aquell temps duia una aigua ben clareta. Ben bones també.

El dnv associa les «assentadures» o «assentades» al joc de la pilota valenciana. Em sembla que els acadèmics haurien d'ampliar la perspectiva, tenint en compte que hi deu haver unes quantes faenes manuals susceptibles de provocar eixa lesió. Bé, teclejar estos apunts no crec que me'n provoque cap. Mal d'ulls, pel que veig i pel que no voldria vore, això sí.

M'empastre instentant instaŀlar un Linux i canviar el Lubuntu que no acaba d'anar massa fi, però no hi ha mans: he provat amb Mint i amb Bodhi, però l'ordinador s'ha enamorat del Lubuntu i no deixa que li entre alguna altra cosa amb la llapissera. Hauré de mirar en algun lloc com es pot resoldre la cosa.

L'altre empastre és acabar de configurar el Kodi, que veig comentari que ho veuen molt senzill, però per ara no m'aclarixc. Sort que també hi ha vídeos i guies que ho expliquen i espere poder comprovar prompte si els problemes per a vore programes amb un antic Asus Eeepc —era de ma mare— es resolen. El Kodi sí que té la interfície en valencià-català, cosa que demostra que la voluntat aplicada és més eficaç que les declaracions voluntarioses (com ara la ineficàcia que estan negociant altra volta els polítics respecte al suposat «blindatge» del valencià en un estat amb clavegueres ideològiques que pretén eliminar les llengües dels «altres» espanyols).

Mentrestant, descobrixc que la xenna o xerna diu també busqueta i que el dnv no ha fet una remissió d'esta forma a la primera. Per acabar fent alguna cosa de profit un divendres de vesprada, els envie la proposta. Almensy això ha funcionat i no ha calgut reiniciar ni reinstaŀlar res.

Els dies s'haurien d'anar fent anecdòtics amb la calor, amb el final de la calor i amb les primeres pluges de setembre que estem esperant Takse, les vespes i jo. La vespa Rhynchium oculatum, que espere que el Termcat —no pareix que descansen en ple agost— em diga com les hem d'anomenar (¿vespa canterera, vespa terrissera...?), perquè he vist que no apareixen en el dnv —els demanaré que s'ho pensen—, s'ha barallat amb una rival pel cap buit d'una canya que vaig tallar fa temps i que vaig deixar com a obstacle per als pardalets que tot ho cagaven. Estes vespes deuen trobar que el cilindre és un bon niu per la futura generació. Quan passe l'hivern, amb la calor, eixiran de dins rosegant el fang que, quan acabe de fer el niu, tancarà l'entrada.

Veig que Xavier Graset i Forasté, interessat per la qualitat de la llengua que s'utilitza en el seu programa (Més324, 13.04.2021), de tant en tant —a voltes amb la coŀlaboració dels convidats— fa això tan típic de prescriure una paraula en lloc d'una altra sense haver consultat els diccionaris... Bé, més concretament, sense haver consultat el diccionari eixe normatiu del sud que tenim els valencians al costat del bou i la sevillana, amb el retrat de la neboda fallera sobre un tapetet de punt de ganxo, damunt del Telefunken blanc i negre.

No és la primera volta que esmena l'ús de la paraula farol i dona l'alternativa catxa. Si mirara el dnv —per gust, no per obligació—, voria que remet de catxa a «farol 2», i que eixa accepció és:

2. m. JOCS En els jocs d'atzar, envit enganyós, que es fa com si es tinguera un bon joc, i que pretén provocar l'abstenció o la retirada dels contraris.

La cosa no és menystenir les preferències estilístiques de cada u, si fora el cas, però és que poc després li demana al convidat pel més «novedós» de no sé què, adjectiu este que malmet la pretensió de filar una miqueta per a aconseguir un cabdell lingüístic d'una qualitat com la que pareix que pretén. A més, em fa patir un poc més, perquè eixe «novedós» és una importació moderna que hauria d'esperar que li tocara la tanda després del farol de tota la (meua) vida de jugador de pòquer de joventut a cals amics.

Quan ja ho tinc quasi tot escrit, veig que Maria Rodríguez Mariné ja ho escrivia prou paregut en l'Ara.cat el 06.20.2018. Amb tot, em sembla que en aquell moment, si haguera obert el dnv, també haguera trobat eixe apretar que preferia abandonar com si fora una causa republicana que no arriba mai a tibar prou.

M'ocupen la vesprada «tindre un bon bovalar», «atenir-se a les conseqüències» i atemptar-se en el sentit 'assegurar-se'. Això del bovalar em sembla creatiu i graciós per a indicar que algú té un bon passar, que li plouen del cel o, com dia Fuster, que viu de rendes.

Quant a l'«atindre's» o «atenir-se», veig que també fan una construcció pareguda en italià amb attenersi i pròxima en francés amb s'attendre, aixina que la cosa deu vindre de les profunditats del llatí, tot i que la interferència permanent del castellà sempre mos induïx a creure que el valencià no és una llengua, sinó una traducció «demanotà». A voltes ho és, però això té més a vore amb els dogmes normatius que mos han de salvar.

Quant a l'atemptar-se,* el reclamava Eugeni Reig per al dnv amb el sentit 'assegurar-se'. Jo no l'havia sentit mai, perquè hi ha coses que van deixant de dir-se per barris. Trobe que encara deu ser comú a Oliva, perquè hi ha qui ho diu en l'ajuntament (2013):

I per molt mal que li sàpiga, si vosté no ha sabut fer-ho, que li corresponia, és el seu problema. Però hauria d’atemptar-se un poc.

També hi ha en castellà «tentarse la ropa», que té a vore amb assegurar-se, però venim d'on venim i abans del llatí hi havia els etruscs.

Consultant el diccionari, em sorprén que les paraules solter -ra i solteria no apareguen en la versió en línia del de l'acadèmia (dnv). Per si de cas és un descuit o hi ha un codi malament en la programació, els envie la proposta que les incloguen. No estem tan bé que mos sobren les paraules.

En realitat tampoc mos en falten, perquè en tenim per a tot, llevat que a voltes les oblidem o les confonem. Per ara encara no s'han enterat els sindicats i alguns gestors de la Generalitat valenciana que quan seuen a dialogar i negociar, estan asseguts en cadires i conformen una «taula» de negociació. Igual que està passant amb la tauleta de nit que hi ha al costat dels llits habitualment, que encara n'hi ha qui està convençut que és una «mesita», qualsevol dia no trobaran prou còmoda la cadira i, per no deixar-la soltera, la convertiran en «silla». Aixina els deu semblar inclús més ergonòmica.

En canvi, el diccionari acadèmic sí que du la quiŀlaia (Quillaja saponaria), que hi ha qui diu (El Ágora, 14.09.2020) que té algunes propietats contra el còvid. En este cas la novetat botànica mos agarra ben assentats en el diccionari.

Entre les novetats del diccionari, no diré que vore aparéixer sèguel moleste massa, ja que no és una variant valenciana (veg. Colomina) i, per tant, no és objecte de trifulca i sospita. Generarà més frustració el fet que hagen canviat l'exemple «Descompondre's un idioma» per «El vell imperi es descomponia sense remei». Este ja no dona tant de joc per a fuetejar-se imaginàriament amb el retrat de la llengua que voldríem tindre.

Han suprimit el ferrapedres, que continua per ara en el dnv, d'on supose que també desapareixerà (amb semala). Pel que trobe en la xarxa, pareix que siga una paraula que només haja existit per a omplir diccionaris. I per fi s'han enterat que massa també té ús com a sinònim de molt en «oracions de sentit negatiu» (cosa que ja apareixia en el dnv). En eixe mateix àmbit de trets valencians, em commou que vore aparéixer ¡ni pensar-ho! com a «expressió per a negar enèrgicament una cosa». Descansarem sense pensar-mos-ho massa.

El diccionari de l'acadèmia valenciana haurà d'introduir la locució a nivell de, que acaba d'incorporar l'institut català. I a partir de l'admissió de l'emfàtic «mira que» (diec), els dos diccionari haurien de fer un pas més i incloure les versions informals «mi que» i «ma que».

Finalment, la ratlleta de la ce trencada per fi rep nom en el diccionari: trenc, cosa que fa tres anys o més que tenien en ment. I sense descompondre l'idioma. Ma que els ha costat, diríem.