Gel per als colps, és el millor antiinflamatori i inclús analgèsic, em diu la infermera. El morat del bac no s'haguera fet tan fosc. La gelor li la van aplicar a la gramàtica de Manuel Sanchis Guarner de l'any 1950, i això no va desinflamar res —al contrari— però sí que va desunflar el gramàtic i moltes de les possibilitats posteriors de l'ús de la llengua quan va arribar la possibilitat d'ampliar els coneiximents i l'ús. Ho conta, ho raona i ho mostra Abelard Saragossà en el llibre que ha escrit sobre Sanchis Guarner. N'hi han que deu fer més de trenta anys que ho saben, que li adjudiquen un pompós «don», com si això ho compensara tot, i per contra els està costant molt esmenar o reparar els errors comesos. Deu estar al caure, que no mos faça massa mal el bac.

Si el nostre poble està constituït només per aquelles «capelletes» (i mai més ben dit, això de «capelletes») que es dediquen a escriure en «lo pus bell capellanesc del món» (i manlleve el calembur al jove Mira), d'acord! Però ¿sincerament penses que el nostre «poble» és això? No has d'oblidar que aquest país és el país de «el Pare Mulet» i de «La traca», iŀlustres representants d'una tradició inteŀlectual que jo no sabria renegar, ara per ara.

Joan Fuster, carta a Sanchis Guarner, 04.01.1961, dins de Llengua i política, cultura i nació. Un epistolari valencià durant el franquisme d'Alfons Cucó (1997).

Diu un periodista en el Levante (15.10.2012):

El PP quitará la ayuda a partidos y entidades que usen o lleven País Valencià en sus siglas

[...]

Esta estrategia de agitar las esencias de Unión Valenciana la timonea Serafín Castellano, quien abandera dentro del Consell el ala valencianista del PP.

Podríem pensar que, si Serafín Castellano pertanyera a l'«ala valencianista» del Partit Popular, no criminalitzaria els ciutadans i ciutadanes del País Valencià que pensen i actuen amb idees i ambicions democràtiques diferents de les d'ell. Però és que alguns adjectius, segons a què s'ajunten, poden resultar ideològicament tòxics per a la democràcia —i ja sé que això del nacionalisme no és sempre un placebo—. En general, s'entenia que un polític «valencianista» es preocupava principalment de millorar la vida dels habitants del País Valencià. L'«ala valencianista» del Partit Popular —si accemptem que existix eixe fenomen— personificada en Serafín Castellano és tota una altra cosa: tot el que és valencià és susceptible de ser prohibit, restringit i iŀlegalitzat, fins i tot el país. És a dir, el nacionalisme «nacional» de sempre.

Si bé podíem somriure ahir amb les paraules de Miquel Àngel Pradilla referents a la «quasivirtualitat» escrita del secessionisme lingüístic del País Valencià, en canvi, estem bastant entretinguts —per dir-ho d'alguna manera— amb la passa d'escés de verbositat que mos està provocant l'esguit d'indignació d'Emili Casanova per coses dels diners, dels noms de la llengua i de com és fàcil comprovar que és ben real allò de «caldera vella, bony o forat». En este cas, com diria jo, el qui no suma, se n'ix, en tots els sentits possibles.

L'última aportació, que adopta un to contundent, seriós i, fins i tot, cansat, i que convida a fer una reflexió profunda, és de Miquel Nicolàs (pdf / html). En ressalte este paràgraf:

En aquest sentit, hauríem de renunciar a l’expressió «batalla de València», que fan servir els professors al·ludits, com a designador genèric del conflicte d’identitats i símbols que ens ha condicionat de la transició ençà. És una expressió capciosa i inexacta, que, de completar-se en el joc metafòric, ens permetria parlar encara avui de «guerra de guerrilles», «atrinxeraments», «franctiradors», «falsos armisticis», «resistents heroics», «traïdors conspicus», «quintacolumnistes»... termes tots ells hiperbòlics per a un conflicte domèstic, que se substancia en la perifèria del poder real, com a lluita simbòlica que emmascara els autèntics problemes sociolingüístics. Per això, bé farien els al·ludits dedicant la seua capacitat, que no és poca, a la promoció efectiva de la llengua, en lloc de contribuir a la cerimònia de la confusió nominalista.

La perifèria del poder real, eixe és un tema important. I en la perifèria fa fred —com li diu Mas a Duran en Polònia—. Millor encara, però, aquella que diu que el poder desgasta, sobretot als qui no el tenen, que dia Andreotti. Ai, però la veritat és que això del desgast és inevitable, però en tots els sentits.

En sentit contrari, em fa il·lusió pensar que hi ha diputats i diputades que es lligen les transcripcions que fem de les seues intervencions en les Corts —i amb les quals aprenem moltes coses sobre llengua i natura humana, en un max-mix—, que prenen nota del que els corregim, que els sembla bé i que ho afigen al seu sarró de recursos parlamentaris. La veritat és que hi ha voltes em sembla que ho note. I trobe que eixa perifèria del poder fa la seua funció.

Làmpara em pensava jo que ja havia aparegut pels diccionaris, però observe que no^(*), que la proposta lèxica per als mitjans de comunicació que féu Emili Casanova en 1990 no ha estat acollida en este cas pels diccionaris. Amb tot, es tracta d'un col·loquialisme ben estés i documentat (si no vaig errat, apareix en Vida privada de Josep Maria de Sagarra). Al capdavall, mirant d'aclarir d'on ve eixa curiosa forma amb dental, no aconseguixc documentar-la més enllà del segle xiii fins que torna a aparéixer en 1918. ¿Llavors?

Bé, segurament amb estes raons estic provocant alguna cosa com el que comenta Miquel Àngel Pradilla en La tribu valenciana (pàg. 61):

Segons el nostre parer, una de les qüestions més preocupants del model autonomista la constitueix la confusió que genera el reajustament estilístic que promou. Amb l'accés a la primera línia de la formalitat de formes catalogades anteriorment com a col·loquials i l'obertura a l'acceptació d'interferència lingüística, els agents culturals que havien protagonitzat la lluita per la dignificació de la llengua (els sectors universitaris, el món de l'ensenyament i l'àmbit editorial) han vist impugnat el seu capteniment lingüístic massa radicalment.

M'ha fet gràcia sobretot eixe «massa radicalment». És a dir, que a algú li ha cogut alguna cosa. En tot cas, l'autor descriu i etiqueta dos models enfrontats d'estandardització valenciana, autonomista i unitarista, però em sembla que són etiquetes innecessàries i, de fet, es tractaria més aviat d'un recurs per a deixar de valorar les aportacions de cada sector implicat en la promoció de l'ús del valencià. Una cosa com si a mi em digueren que no sóc «necessàriament secessionista». No, no em va coure, perquè delatava a qui ho dia més que qualificava a qui ho rebia.

En fi, coses de la tribu. Una miqueta com eixa baralla que s'inicià amb l'article d'Emili Casanova demanant que s'instaure definitivament una denominació per a la llengua («valencià», en concret), però que segons Alfons Esteve (Levante, 19.03.2009) la qüestió no és només això, sinó el detonant real és la negativa de la Generalitat valenciana a subvencionar actes de la universitat que continguen el glotònim «català».

Si això és cert, estem on estàvem, en que el problema rau on sabem i no en la descoberta de models unitaristes o autonomistes, sinó en les mil i una maneres de fer-mos agafar mosques. No és el nom —i menys des que els tribunals i l'avl ho han deixat ben clar— sinó l'ús. El desús, per ser més precís.

Si algú té interés real per la llengua, no cal anar a ballar-los els nanos als governants i dirigents polítics (del pp o del psoe). Per contra, cal exigir-los que complixquen les seues obligacions, les de l'administració en general. ¿Quants acadèmics i altres tants que estan tan preocupats per la llengua paguen els rebuts en valencià?, ¿parlen amb amics, parents i desconeguts en valencià?, ¿han fet mai una reclamació a la Generalitat, al síndic de greuges o a l'avl? Ui, com m'imagine que està el pati.

---

---

Torna a fer vent. La roba estesa al sol mig s'envola. I diu Roberto Saviano, en l'entrevista que li fa Albert Om, que no en sabem res dels «negocis» de la Camorra que actua per ací. Algú en deu saber més que algú altre. En tot cas, no són les nacionalitats, sinó els fets, el que importen, i de fets d'eixe tipus n'hi ha massa. Fins i tot Obama té problemes per a nomenar els membres del seu govern, que es veu que n'hi ha una passa de no pagar imposts per allà. (I ara em tocarà mirar si estic al dia, no fóra cas...)

Més tard, tornem de la presentació de l'últim llibre de Santi Vallés, Acció Valenciana (1930-1931). La consciència desvetlada. A la taula, la presidenta de l'avl, que fa una introducció breu; Antoni Ferrando, que s'estén una mica més en els valors de Santi i de la faena que ha fet; i la introducció treballada i documentada de Santi, que dóna una idea de la quantitat de dades que deu contenir un treball sobre una publicació quinzenal que va durar un any. Segons l'autor —i Emili Gómez Nadal—, hi havia llavors cabdals del valencianisme polític i cultural. Al final, un espontani demana per Peset Alexandre, que no hi té cap participació, i es lamenta de la falta d'ús del valencià a la ciutat de València. Faig recompte i m'adone que conec unes quantes persones que el parlen si els hi parles. Per tant, caldria matisar alguns «ningús».

Entre la colla que ha omplit la sala d'actes del Museu de la Ciutat de València, acadèmics i acadèmiques, polítics del Bloc i socialistes, Francesc de P. Burguera, Vicent Franch, Lluís Aguiló, i una bona representació de tècnics lingüístics.

Parlant de llengua, «fiambrera» ha estat la perla que ha trobat Raquel Sans per a descriure el que han trobat en un vehicle que pot ser que pertanyera a eta. No la tenen encara en l'ésadir, però si l'han sentida, anirà al pot segurament.