Com és habitual, hi ha petits detalls que fan més nosa que una brossa en l'ull:

Sebastià Carratalà afirma en un article: 🔗 «“Vixca“, una paraula no reconeguda per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL)»... Bé, en la taula 35.1 de la gramàtica, l'acadèmia recull la interjecció «vixca». Per tant, no és cert que l'acadèmia no la reconega.

Podria haver dit que no l'ha inclosa en el diccionari, però continuaria sent una paraula reconeguda per l'acadèmia, atés que, tal com diu la mateixa gramàtica, els verbs incoatius amb xeix «tenen una important tradició escrita». Reconec que l'expressió acadèmica és diplomàtica i insinua sense acabar de dir, però els cas és que «reconeix» la història de l'ús escrit de les formes incoatives amb palatal.

D'altra banda, en les Normes del 1932, en la introducció mecanografiada, apareix la forma verbal «afeblixca». Aixina, l'afirmació que la paraula vixca «no figura en les Normes de Castelló del 1932» no seria del tot ajustada a la realitat, ja que en eixe text, si no ho ha mirat malament, no apareix cap atra forma incoativa. També seria una afirmació absurda, ja que les normes ortogràfiques no arrepleguen totes les paraules de la llengua.

Un dels problemes normatius que tenim són tant les coses que es diuen com les que no es diuen. A més d'això, a voltes s'arriba a solucions de compromís a causa de les urgències (cosa que es va fer l'any 1932) i després pareix que s'oblida eixa circumstància i hi ha qui es pensa que els pedaços per a eixir del pas eren una solució definitiva. Per sort, els gramàtics i l'acadèmia han revisat, ampliat i millorat les normes ortogràfiques, cosa que fan constantment.

I que espere que continuen fent-ho sense deixar-se lligar les mans per devocions o manies.

«Casi casi» és una expressió usual amb l'adverbi general al País Valencià, on no són habituals les alternatives (com ara gairebé, que és més literària que atra cosa). De fet, això de fer-mos escriure-ho «quasi» —un cultisme gràfic provinent de la paraula llatina—, és un de tants símptomes de la pallola interminable que constreny la normalització i la normativització al País Valencià.

En francés també s'escriu «quasi», que també s'ha quedat antic, substituït per atres formes, i es pronuncia [ka'zi]. Com que casi apareix en la literatura medieval —en diuen clàssica— i és la pronúncia general valenciana i balear, segons indica Coromines, tenim el futur per davant per a resoldre algun dia atendre les possibilitats de la llengua en lloc de les ànsies d'una normativa massa militant. Es fa llarg...

L'agarre al vol i aprofite un debat de l'Aoetic (iec) per a desfogar-me un poc

Hi ha una expressió que em resulta corprenedora llegida en una gramàtica normativa: «no transcendeix a l'escriptura»... ¡També fora cas! Si no la beneïxen normativament, encara que siga encasellant-la en el registre o el dialecte que consideren adequat, no podem esperar que siga d'ús corrent o previsible en l'escriptura.

El mal d'això no és que les paraules no es vagen diguent —jo les escric inclús; no en som molts, però no soc l'únic: no sé com miren aquells la «transcendència»—, sinó que això condemna una gran part de la llengua directament a deixar d'existir en l'escriptura i, vaja, no estem tan sobrats d'usos reals com «p'anar» tirant amb pólvora de rei (eixe «pa» apostrofat és una solució que em va suggerir l'Oficina d'Estandardització. Ara convindria que l'oferiren als qui volen escriure en «vulgar»). Em sembla que cap llengua «viva» en té prou amb la formalitat o amb l'estàndard.

La perspectiva «institucional» deu ser com el cas del film Cadena perpètua:^W aquell pres que s'havia acostumat a la presó (d'or normativa) i no va ser capaç de sobreviure a fora.

Seguim arrossegant, doncs, el procés de la interrupció intergeneracional del valencià.

Raquel Casesnoves Ferrer, «L’enquesta del cens de 2021: coneixement, usos i trajectòries lingüístiques al País Valencià», Revista de Llengua i Dret, 82. 🔗

Comenta Josep Ruaix en una entrevista (Vilaweb, 11.12.2024) 🔗 que el diccionari —es referix al de l’iec— hauria d’incorporar una marca per a identificar les paraules que se n’ixen de «la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central»... Si no es posen les marques i cada u usa la llengua com li parega, fent anar variants per ací i per allà, sense mirar en quin punt del territori es troba o sense avisar que se n’eixirà del patró fixat pel centralisme normatiu original:

En canvi, pel que fa a les variants territorials, com anou o renyó, crec que són un perill, perquè van contra la llengua literària, que es basa, ja des de Fabra, en el català central. I si admetem això o allò, perquè ho diuen a Tortosa, perquè ho diuen a Alacant, perquè ho diuen a la Catalunya Nord, i, a més a més, al diccionari no hi ha la marques dient que això és propi d’un territori determinat, llavors resulta que si, per exemple, un estudiant fa un examen i et posa una paraula d’aquestes, com que ho diu el diccionari, és correcta. I això ens desmanega el català estàndard, o català literari, com en deia Fabra. Amb el fet de voler ser molt respectuosos amb les variants territorials ens desfan el model que fins ara era la norma.

El fragment es comenta a soles. No deixen de sorpendre’m les persones, menys si són retors, perquè es veu que alguns tics que tenen corresponen a una visió del món que jo no tinc. En tot cas, com que Ruaix mateix ja diu en algun moment que les seues idees tenen més a vore amb virtuts teologals, com ara la que ell identifica com a «prudència lingüística», no li discutiré els dogmes, com eixe del «català literari» amb què alguns pretenen crear una llengua com ells la somien, però oblidant que hem de tindre malsons, i que inclús hem de somiar desperts.

En fi, serà una sort —¡una fantasia!, ¡una utopia!— que siga un estudiant que «desmanegue» en un examen el català estàndard per massa coneiximents dialectals. Si bé ho pensa Ruaix, ara correspondria una atra possible virtut teologia: esperança lingüística.

Debatent en l'oiec sobre ortografia un company em fa descobrir un fragment de l'ortografia de l'Institut d'Estudis Catalans (oiec):

Les normes ortogràfiques prenen com a camp d’aplicació els missatges escrits emesos en la varietat comuna o estàndard de la llengua [...]. Més concretament, se centra sobretot en els usos propis dels registres formals.

Vaja, quina manera de malbaratar ocasions. Això és com fer unes normes de circulació per als festius, «més concretament», per a les andes de la provessó. Els dies de faena, que cadascú conduïxca com li vinga bé i per on li parega.

Em sembla que l'iec hauria de mirar si la seua faena no mereixeria atendre «totes» les varietats i els registres de la llengua: qualsevol dia la gent, darrere la porta del vàter d'un bar d'autopista, vol escriure qualsevol pensament en valencià i no ho fa perquè l'ortografia és massa mudaora.

En contra d’una llengua de maniàtics. Sort que actualment és una tendència superada.

Enric Gomà i Ribas, «Coromines i Sales, una relació sado-masoquista», Núvol, 14.07.2023. 🔗

Els registres coŀloquials de la llengua apareixen poc en les gramàtiques normatives actuals. 🔗 🔗 Em sembla que només en tracten alguns detalls concrets, però de passà, com si només calguera indicar que algunes variants morfològiques o sintàctiques —poc o molt difoses— corresponen a eixe registre i no s'ajusten al que es considera prescrit per als registres formals.

El cas és que la informalitat —tal com es pot pressuposar si rep eixa qualificació, «informal»—, sembla que no ha de respectar regles i que deu ser complicat de descriure de forma estructurada i comprensible.

Entre els trets de la suposada informalitat, les convencions heretades per la tradició normativa aprofiten eixa etiqueta «informal» per a incorporar a voltes excepcions o variacions que no s'ajusten a les previsions regulars. Però també és una manera de desatendre trets de la llengua que són regulars i sistemàtics, que podrien tractar-se de manera completa i detallada i que, vaja, no corresponen a cap informalitat, sinó al registre general de les varietats dialectals.

Les institucions i entitats que treballen en i amb una llengua en desús com la nostra van obrint-se a facilitar la incorporació de les variants i estructures en qualsevol nivell d'ús. La submissió davant del castellà i la consegüent renúncia a mantindre l'ús del valencià provoca el desús i inclús el desconeiximent, o l'estranyesa inclús davant dels mateixos recursos de la llengua. De rebot arriben els prejuís sobre la forma o la qualitat de l'expressió en valencià-català.

Al final, si la llengua perviu, adoptarà una forma diferent de la que pensàvem que havia o que hauria de tindre, i mos trobarem amb el manteniment de trets heretats, amb la consolidació de tendències, amb canvis i innovacions, derivats tots de la pràctica, tant si esta és pacífica com si és conflictiva, tant si seguix estils populars com si és resultat de convencions sectorials de llenguatges d'especialitat o de prescripcions que fan fortuna per motius fonamentats o espuris.

En tot cas, i a pesar de les vanitats habituals, la faena i la necessitat sempre és la mateixa: els respecte dels drets lingüístics i, més encara, l'ús coŀloquial a tort i a dret.

La neboda de Takse ha tingut un xiquet americà, Pol, que no podrà ser president dels eua perquè va nàixer a Valéncia... Deixe l'accent tal com sona el topònim. Eixe «Pol» —de moment, amb o oberta— que arriba no sé si tindrà ocasió de debatre esta qüestió de noms.

El dia que veja escrit i puga llegir el nom de la ciutat on va nàixer, hauria de poder llegir «Valéncia»... No crec que la fictícia «normalització» del valencià que vivim done per a que, al País Valencià, els qui diuen el «València» ortogràfic tan estrident arriben a consolidar res més que l'abandó de la llengua, ja que eixa versió escrita en veu alta no funcionarà si no té suport oral més enllà de l'alfabetisme escolar.

Ahir van caure quatre gotes, però torna a fer calor. Els andragons guaiten. No sé què trobaran, perquè la sequera —que s'ha accentuat este estiu: «sequéra»... Xiste roín— sembla que s'ha carregat els mosquits.

«Ira, a vo’ si encà mo’ nem d’anar, ità’ que sí? No sé com pot haver gent que sostinga que el valencià s’ha d’escriure igual que es parla… Definitivament, m’agradaria creure en Déu per a donar-li les gràcies per fixar un estàndard. Així que gràcies, Pomeu Fabra.», és un comentari d'Eugeni Alemany del 4 de juliol del 2022, és a dir, encara en l'antic Twitter. 🔗

Això de «Pomeu Fabra» apareix escrit aixina en el tuit. Casualment, eixa «errada de picatge» és una demostració que posa en evidència que no és possible escriure tal com es parla: l'oralitat i l'escriptura són mitjans d'expressió diferents connectats a través d'un filtre que produïx variacions en el resultat. El filtre és invisible, però no és neutre ni infaŀlible, tal com podem vore en el resultat escrit.

Per atra part, l'estàndard no és un recurs per a escriure bé o «com toca», sinó que és una base mínima gramatical i ortogràfica d'elements comunicatius orals i escrits utilitzada per una comunitat lingüística. Eixa base mínima sol incloure trets dialectals i trets funcionals. En general, inclou els trets que es consideren necessaris en cada moment i circumstància per a establir una comunicació compartida intel·ligible.

I encara que a voltes ho parega, la funció de l'estàndard no és «impedir» l'existència de les varietats i els registres en l'escriptura. La funció de l'estàndard és intentar garantir l'èxit de la creació i la interpretació dels continguts lingüístics en tots els mitjans i de totes les varietats dialectals i funcionals.

Les convencions orals de la llengua pertanyents a les varietats dialectals i funcionals es poden codificar i traslladar a l'escriptura. La part mínima reconeguda per la comunitat lingüística per a expressar i interpretar els missatges conformarà la part estàndard. L'estàndard no pot incloure tots els trets possibles de l'oralitat i de l'escriptura, perquè la seua utilitat deriva d'obtindre la màxima eficàcia amb el mínim ús de recursos. Això sí, l'estàndard pot incloure marques per a indicar trets i connotacions que s'han d'adaptar en el trasllat entre els mitjans expressius.

Per concloure el cas amb alguna concreció, podem considerar que la frase utilitzada per Eugeni Alemany és plenament viable per escrit. La meua versió, d'acord amb la meua varietat dialectal i seguint la meua intenció expressiva —encara que es tracta d'un fragment hipotètic d'ús dubtós—, seria:

Mira a vo si encà mo nem d’anar. ¿Vitat que sí?

El problema que tenim al País Valencià és que no hem convingut encara com es marquen la major part dels trets que en l'escrit servixen per a identificar varietats dialectals ni tampoc els que han de servir per a les varietats funcionals informals. Per comparar dos casos que en venen al cap:

• En francés, l'ús de «P't'être» o «P't'êt» ('Peut-être') 🔗
• En castellà-espanyol, l'ús de «pa» ('para') 🔗
• En català-valencià, «aviam» ('vejam' ≡ 'a vo') 🔗

En conseqüència, massa sovint es barregen prejuís sobre els dos tipus de varietats —dialectals i funcionals— i eixa confusió, en les circumstàncies socials i polítiques actuals de la nostra comunitat lingüística, provoca rebuig i desqualifica la llengua mateix, la llengua sancera. I l'estàndard no és la llengua, és només una mostra instrumental de la llengua que té un interés convencional concret i limitat.

Els mitjans (ràdio, televisió, cinema, premsa...) encara precaris en valencià, la subordinació sistemàtica davant l'ús del castellà, el fet que les institucions normatives no poden arribar a atendre necessitats inexistents, les variants dialectals i funcionals condemnades a la inexistència escrita en valencià però que sí que acceptem i utilitzem convencionalment en castellà-espanyol, la problematització de l'ús del valencià, la sacralització de les versions formals i estàndards escrites amb exclusió de la resta dels registres i de la major part dels dialectes... A vo si ho resolem algun dia. Encà podríem.

Al barri de les Carolines d'Alacant fan una reivindicació amb una «poalà» (< poalada),🔗 (Manuel Lillo Usechi, «Carolines demana piscina per al barri amb la "Poalà"») que en este cas no té relació amb cap festivitat religiosa, sinó laica i reivindicativa. Com que el Portal Teminològic Valencià 🔗 ja inclou eixa forma, els demane als de l'acadèmia que, a més d'incloure poalà en el diccionari, donen una indicació per a resoldre la regularització general i coŀloquial de la caiguda de síŀlaba àtona final de les paraules planes acabes en -ada que es convertixen en agudes acabades en -à (pl. -aes), tant si són festives com si són de cada dia.

Està clar que per a escriure malament i sense que calga entendre's, no cal cap diccionari ni regulació, són sobrers per la creativitat arbitrària i interminable. Ara, com que la idea seria compartir una llengua en societat, i entendre-mos mínimament inclús quan estem rebregant les intencions i les paraules, estaria bé que l'acadèmia guiara amb una regles concises els camins de la llengua escrita en tots els registres, sobretot perquè encara no tenim prou mitjans en valencià que facen eixa funció.

He escrit que «encara» no tenim prou mitjans perquè no hi ha cap fatalisme darrere d'eixa absència. I tal com diu Takse, demà vorem qui viu.

Em sorprén la Guia d'usos lingüístics 📃 de l'Institut Universitari de Filologia Valenciana, que és del 2002, perquè no l'havia agarrat mai com a guia d'allò que nega de tant en tant quan diu que algun tret dialectal o d'estil «no és acceptable» o «no és recomanable». Hui m'ha semblat que, encara que siga d'una manera enrevessada, declara o exposa els trets més generals dels registres i sense pretendre-ho exposa maneres d'utilitzar-los per a no «caure» en un registre formal o en una varietat dessaborida, com ara l'estàndard proposat per a expressar-se en l'àmbit universitari... La universitat deu fracassar per això, perquè els problemes no s'han d'evitar o d'amagar, s'han de resoldre. La «langue de bois», la llengua plastificada o, en últim terme, la castellanització en qualsevol de les varietats possibles, deuen ser senyals que alguna cosa no quadra.

En el Diccionari normatiu valencià hi ha la preposició ad, 🔗 però no ha incorporat encara la variant an que utilitzen més al nord del que és habitual entre els qui tenen entre cella i cella una certa imatge de la llengua. Per sort, en el rebuig de la guia hi ha el tresor nutritiu quotidià:

En la llengua col·loquial, la preposició a conserva la d etimològica (del llatí AD) o es reforça amb la consonant n quan la paraula següent comença per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d és pròpia de la major part del valencià i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i d’altres zones del domini lingüístic. Aquestes consonants s’han d’evitar en els registres formals.

A pesar que intenten ser «estàndards», l'afirmació final és un poc excessivament sintètica. El registre formal pot pretendre evitar eixes variants —no ha d'evitar les «consonants»—, però són el suc i el bruc del valencià general, que és el que hauria de continuar existint, més enllà de les reduccions sumptuàries que, ara mateix, al País Valencià, no representen cap possibilitat de satisfer les necessitats de la comunicació i l'intercanvi social expressiu i substanciós.

Tenint en compte les vostres observacions i la normativa vigent, revisarem la fitxa que esmenteu i valorarem si cal fer-hi alguna modificació.

Espere que valoren com toca les dades. Hi ha uns quants milions de nord-occidentals, valencians, balears que utilitzem eixe pronom en totes les ocasions quotidianes, tant si tenim converses formals com si estem de gresca informal.

Em sembla que algun dels experts entrevistats per Mar Riera per al seu article «Per què hi ha catalanoparlants que no se senten identificats amb l'estàndard?» 🔗 tindria una resposta adequada..., sobretot si fem cas del que diu Isidor Marí:

L'estàndard ideal o la societat ideal no es poden definir a priori.

En eixe sentit, el desig de Miquel-Àngel Pradilla («Un model cohesionador del col·lectiu sencer de la llengua, bastit des de la diversitat, una diversitat moderada que satisfaça la identitat d'uns usuaris que la reclamen») serà tan difícil com vore's el tos, si no tenim el grau d'ús suficient en els mitjans i en els espais que puguen necessitar eixe registre d'intercanvi entre els parlants de diferents països i varietats dialectals. Mentrestant, seria bo que anàrem fent amb els nostres preciosos «estàndards» casolans de cada poble. Que ja dia el poeta què som si no som poble.

Gel per als colps, és el millor antiinflamatori i inclús analgèsic, em diu la infermera. El morat del bac no s'haguera fet tan fosc. La gelor li la van aplicar a la gramàtica de Manuel Sanchis Guarner de l'any 1950, i això no va desinflamar res —al contrari— però sí que va desunflar el gramàtic i moltes de les possibilitats posteriors de l'ús de la llengua quan va arribar la possibilitat d'ampliar els coneiximents i l'ús. Ho conta, ho raona i ho mostra Abelard Saragossà en el llibre que ha escrit sobre Sanchis Guarner. N'hi han que deu fer més de trenta anys que ho saben, que li adjudiquen un pompós «don», com si això ho compensara tot, i per contra els està costant molt esmenar o reparar els errors comesos. Deu estar al caure, que no mos faça massa mal el bac.

L'any passat ja ho van fer, i enguany el Diari La Veu torna a recordar una de tantes efemèrides de la recuperació dels drets lingüístics dels valencians: ¡l'oportunitat de barallar-mos en valencià i pel valencià!, ara també en la tele. Va passar en 1990, 🔗 però encara pareix que siga despús-demà.

De totes formes, si han d'anar repetint la informació sobre el succeït, seria cosa que miraren de posar al dia la informació, perquè em sembla que estan repetint un article elaborat quan els ànims estaven massa calents per a parar-se en brosses. Els ho demane:

Vos garaïxc moltíssim que hajau tornat a publicar la famosa llista de recomanacions estilístiques elaborada per Amadeu Fabregat per a Canal 9. Supose que la llista és autèntica.

Amb tot, trobe que l'article que la comenta s'hauria de revisar, ja que algunes de les coses que diu corresponen a prejuís de l'època de la llista (tal com la polèmica que es va generar), cosa que es pot comprovar al cap dels anys. I encara mereix més una revisió, si l'aneu repetint en estiu.

Per exemple, això de «les teories idiomàtiques defensades per sectors de la dreta regional» no té ni cap ni peus, si no s'aclarix a què es referix. La dreta de l'època, com l'actual, té la mateixa teoria que molta esquerra d'aleshores i d'ara: despenalitzar el valencià, però procurant que el castellà continue estenent-se i fent desaparéixer el valencià. A més d'eixa teoria, certament, n'hi han de pitjors.

D'altra banda, escriure «plata» no és escriure en castellà, sinó en valencià, atés que la paraula ja és corrent en valencià des de l'Edat Mitjana. Una cosa semblant passa amb «bolletí», «deport» o «vacacions», on pareix que pesen molt les rutines dels manuals de l'època sobre suposats errors i barbarismes.

Finalment, l'incís que hi ha en el penúltim paràgraf, no sé què vol dir.

Espere que l'any que ve pugam haver entés que la mala praxi d'Amadeu Fabregat al davant de l'ens televisiu no invalida la possibilitat que el valencià general haja de ser la llengua d'ús. És mirant l'ús real i quotidià en valencià on trobarem què correspon a un registre i què correspon a un altre registre, les interseccions, les connexions, les infraccions intencionades, les variacions voluntàries. Tot el que permet tindre una llengua d'ús creativament «en ebullició» —com dia aquell fa uns anys. 🔗

Fa massa temps que hem comprovat que les rutines estilístiques dels manualets que confonen dialectes i registres —un reflex de la imposició del castellà, que mos fa confondre registres i llengües—, i que persones que apliquen i transmeten la submissió del valencià davant del castellà —que és el que li retreen al president de la Generalitat Valenciana a Elx fa uns dies— 🔗 no poden ser la referència comunicativa i expressiva per a impulsar l'ús de la llengua, el compliment dels drets lingüístics i l'autoestima lingüística dels parlants efectius i possibles.

Sempre dic que en Fabra, que era un professor contemporitzador, amable, disposat sempre a entendre-ho tot, a no donar mai solucions dogmàtiques, es va convertir en un sant de retaule. Opinar una cosa que no l'hagués dita en Fabra era, gairebé, com fer professió de franquisme.

Maria-Aurèlia Capmany Farnés, segons l'entrevista de Marta Nadal Brunès reproduïda en Converses literàries (1991).

Vaig intentar trobar qui es devia encarregar del control de qualitat lingüística de la producció de la Generalitat valenciana, però no trobe enlloc que hi haja ningú encarregat d'això. Vist —millor dit, no vist— això, pense que m'agradaria aclarir si hi ha algú pendent d'eixa qüestió, perquè cal tindre en compte que, sense calfar-me massa el cap, «cada cullerà, ¡mosca!», trobe errors tant en la gestió lingüística dels webs com en la qualitat normativa de la producció.

Per tant, busque unes quantes adreces de persones suposadament interessades responsablement per la qualitat lingüística de l'administració pública i els envie un escritet —on aprofite per a posar com a exemple l'absurda confusió entre taula i mesa que pareix que s'hagen ensenyat en dijous—:

Vos demane disculpes per adreçar-me a una pluralitat de càrrecs públics, però no he trobat una adreça dedicada clarament a la qüestió que expose.

Em sembla que el web de la Conselleria d'Educació, Cultura i Esport no oferix cap bústia de suggeriments o comentaris relacionats amb la qualitat lingüística de la Generalitat valenciana. De fet, en l'organigrama de la conselleria no pareix que hi haja ningú que tinga una responsabilitat relacionada amb eixa qüestió, a pesar que hi ha tècnics i tècniques lingüístics en plantilla capacitats per a fer eixa funció.

Vos agrairia que m'indicàreu si es controla la qualitat lingüística en la Generalitat valenciana. En cas que sí que es faça eixe control, vos agrairia que m'indicàreu on cal adreçar-se per a assenyalar un possible error de normativa en la producció lingüística de la Generalitat valenciana, per tal que s'adopten les directrius necessàries per a evitar que es generalitze eixe possible error. En cas que hi haja alguna adreça a la qual adreçar-se, seria interessant que apareguera en el web.

Per exemple, en l'actualitat la Generalitat està denominant les taules de negociació erròniamet com a «meses». D'acord amb la normativa de l'AVL, són taules i haurien de rebre eixa denominació. L'error s'està estenent i crec que convindria que algú en la conselleria corresponent s'encarregara d'esmenar-lo.

No és la primera volta que pique eixa pedra, i no m'estranyarà que no siga l'última. Es tracta d'això, d'anar picant.

Mentres prepare el bolletí sobre les novetats que he incorporat als diversos webs que elabore, tope amb un un universitari de Cullera que diu «feina» com si s'ho haguera ensenyat en dijous. Com que la conversa és informal però no familiar, molt em fa témer, d'una banda, que les seues converses habituals d'eixe estil són en castellà; a banda, que les converses en valencià que puga tindre fluixegen en l'àmbit del registre informal i festiu.

D'altra banda, trobe amb un recull sintètic de prescripcions normatives, elaborat per un servei lingüístic universitari (urv, 2002; consulta: 05.07.2021), que caldria revisar o eliminar de la xarxa, i també caldria saber-lo utilitzar, ja que eixos refregits sintètics sovint servixen per a les xulles dels exàmens, però no per a pensar i saber res del cert. El cas és que diu:

*alegar
S'escriu amb l·l, al·legar.

La cosa és que el verb alegar, que ja apareixia en el dcvb, encara que el diec l'haja oblidat de moment, no s'escriu amb ele geminada, ja que es tracta d'una variant d'aregar, que sí que apareix en els diccionaris habituals (tant en el diec com el dnv).

No cal que mos acalorem més del compte, perquè en açò de la subordinació i els prejuís normativistes, estem ben alegats i, vaja, pareix que portem unes bones clucales que mos fan anar al solc.

Sovint pareix que oblidem això que es diu de si els Estats Units tussen, la resta del món tremolem o agarrem una pulmonia, o una cosa pareguda amb més exageració o amb un poc menys i mos quedem amb un costipat. Per tant, traslladant-ho en la pràctica exemplar a les coses de la llengua, si en el castellà d'Espanya s'estén la confusió entre els verbs oír i escuchar, això mos farà tossir també i mos se convertirà en un problema de traducció moltes voltes insoluble i que, a poc a poc, farà que també pugam estar sentint —la ràdio, el company que no calla, els estornells del matí— però participant de la confusió direm que escoltem. I tossirem, algú mos sentirà i dirà «¡salut!». O mos «escoltarà» i mos «auscultarà», per si afecta més a dins.

I ara, per a comprovar en la pràctica el futur que mos ve del passat, mirarem el vídeo sobre la desaparició del rossellonés que van passar per tv3.

Han descobert estos dies un apunt d'un tal Martí Aiguadé i Proubasta (sembla que no es tracta del personatge de la sèrie Poblenou) que descriu una situació i un estil que mos ha semblat que estem patint encara al cap de més de vint anys de voluntat incansable de posar-li closses a la llengua general pensant que aixina podrà fugir més àgilment del castellà, com si el problema de l'ús o el desús del valencià tinguera a vore amb una improbable i discutible correcció normativa.

Al cap de més de vint anys, hi ha un boli roig sense quasi tinta disposat a censurar un per a massa clarificador, un possessiu que podria ser canviat per un pronom en ben ininterpretable i esotèric. He sentit ressonar dins de mi un bon grapat d'ocasions semblants en què vaig topant amb eixos «si escau» entre cards de la lectura. De les lliçons de la facultat de filologia, es veu que una cosa que mos va quedar ben clara és l'autoritat —i el plaer— de l'activitat censora.