És habitual que els càrrecs funcionarials o polítics de l'administració pública malbaraten els coneiximents i l'experiència dels funcionaris. A voltes va bé, s'ha de dir, si eixa experiència consistix en vicis, desísida o manies, però no sol ser això el que eliminen o deixen perdre. Quan tracta de diners, de millores de processos o de dades útils, és quasi un delicte —en el cas dels diners— i una llàstima que desmotiva i crema el personal.

En eixe sentit he tingut un poc de sort hui, perquè ha passat el contrari del que ja havia assumit com a inevitable: uns companys nous han aprofitat i començat a revisar i ampliar les fitxes de criteris que he estat fent durant vora deu anys. Ja havia assumir que desapareixerien per l'albelló de la desmotivació i el desinterés funcionarial, però la voluntat i l'interés professional ha salvat de moment la faena feta, que no ha portat destorb, com diu la dita. Espere que la burocràcia i la «cultura» institucional els siga més lleu que a mi en este sentit i que mantinguen l'ànim de millorar l'administració pública.

El personatge Nick Offerman (tercer episodi de la primera temporada de Parks and Recreation) 🔗 explica a la càmera:

M'agrada Tom, no treballa massa, no té iniciativa, no sap treballar en equip, no farà mai un esforç de més, Tom és exactament el que estic buscant com a treballador públic.

Possiblement caldria aplicar també en este cas el precepte eixe que diu que cada societat té els forners que es mereix... ¿Una cosa aixina era, no? Doncs, en el cas dels funcionaris espere que ningú no vullga que la cosa siga diferent, encara que podria ser-ho si els funcionaris pensaren que es mereixen una societat millor, una societat que els mereixquera. Però no sempre van aixina les coses. A voltes només, i cal valorar-ho. Però després va i hi ha qui vota contra els que volen destruir la unitat d'Espanya, contra el valencià parlat, escrit i olorat, per a fumar en els bars i els ambulatoris, per a poder tirar les bosses de fem a on mos vinga bé, per a desplaçar-se en cotxe o en avió contaminant sense remordiments... ¿Arreplegar les caguerades dels gossos? Això no ho apanyaran els funcionaris.

Els de la Fundéu han respost hui ràpidament. Quina sort. Si hagueren tardat un poc més —per exemple, si ho hagueren deixat per a després de dinar o per a demà—, la responsabilitat de la decisió hauria hagut de ser meua, en qualitat de tècnic lingüístic. Però m'han llevat eixe pes de damunt. Si a algú no li fa el pes la decisió, puc desviar els carxots per elevació. Eixa és l'habilitat que mos se pressuposa als funcionaris. I, certament, la que mos exigixen molts dels nostres caps administratius i càrrecs polítics. No fora cas que s'hagueren de responsabilitzar de res i defendre la professionalitat de la faena que es fa allí. Millor que no se n'hi faça, que s'externalitze o que la faça una altra institució.

Es tractava només de deixar-li el guionet o de llevar-li'l a un terme compost. Revisant les normes ortogràfiques en valencià i castellà, havia decidit que estava clar que en valencià no duia guionet; i que en castellà, tampoc no n'hauria de dur, però ves a saber, perquè les regles ortogràfiques encara són més peculiars que en valencià.

Al final hem coincidit en la decisió amb la Fundéu —bé, voré què diu el Cercaterm, que és ràpid, però no tant—, però la meua decisió ja no era gens rellevant: la institució havia parlat i, una vegada més, em podien bonegar per perdre el temps fent la recerca prèvia. ¡Som funcionaris, no hem de pensar res!: ¡mos ho manen i mut! I al final del matí, hem d'haver reservat prou de faena pendent per a poder-mos esperar afaenats que se'n vagen tots, inclús la cap, i fingir dedicació i sacrifici.

I això que era cosa de la burocràcia del segle xix, del franquisme, dels antics funcionaris, doncs, es veu que apareix en els manuals de les acadèmies que preparen els funcionaris actuals, s'ho ensenyen par coeur i estan disposats a aplicar-ho perquè «sempre s'ha fet aixina». Tenen el guió ben aprés.

Un company estava preocupat pel fet que l'homologació dels títols amb els estudis que estan preparant en la Generalitat no reconeix prou els estudis fets en el batxillerat, ja que per a obtindre el c1 necessites un set en els dos cursos i només des del curs 2021-2022. Ell propose que es demane un 6 —tal com es fa en la jqcv i que la retroactivitat tire més arrere.

El cas és que mirant com van les dades de coneiximents i d'ús de la llengua, l'única cosa que em ve el cap és un sarcasme cínic:

No acabe d'entendre massa el tema: no sé en què beneficia a ningú que li reconeguen a algú uns coneiximents que no té per a una faena que no farà en eixa llengua que li pressuposen que sap. (Estic pensant en l'administració que conec, la Generalitat.)

El cas és que si no els exigixen l'ús del valencià —tal com es fa amb el castellà— trobe que els poden nomenar honoris causa en valencià, que tindrà igual, no servirà per a res ni per als seus coneiximents ni per a l'ús de la llengua en l'administració i en la societat. Ja hem vist que els titolets i els certificats van que volen, però la majoria continuen castellanoparlants actius i valencianosilents passius.

Som funcionaris i considerem que qualsevol matís en la redacció d'una norma «hauria de ser» rellevant. Per això, quan llegim en el boe 🔗 la norma sobre els abonaments gratuïts del tren, entenem que si han redactat de manera diferent els de rodalies i els distància mitjana, deu ser perquè no s'han regulat igual.

Però som funcionaris i sabem que el poder i l'administració tendixen a l'arbitrarietat —per solemnement que es declare que està prohibida—. Per tant, qualsevol matís en la redacció d'una norma «és» una possibilitat d'imposar la interpretació interessada que més li convinga a qui tinga el poder de decisió sobre el sentit de la norma. Quan diu:

Se devolverá el importe abonado en concepto de fianza al obtener el abono, siempre que se realicen 16 viajes o más en el periodo.

La regla sembla clara, però l'aplicació crea ombres. La norma no diu que els viatges hagen de ser en un mateix trajecte, però quan t'has de traure l'abonament et demanen per un trajecte (i no per un nucli), cosa que deixa a interpretació què passa amb els viatges de rodalia en trajectes diferents.

No acabem d'estar segur, en el cas d'estos abonaments, que la interpretació més favorable a l'usuari siga sempre la interpretació correcta. Al cap i a la fi, hem vist massa voltes que els poders han oblidat allò de l'«in dubio pro reo» clàssic. O l'han reinterpretat habitualment «contra reo». Pel bé de la sostenibillitat social i ambiental, confiem. Però, ai, som funcionaris.

Més val que acabem la setmana, perquè un dia més i algú reclama reintroduir el dret de cuixa. 🔗 Els lletrats i els representants sindicals acorden en les Corts malinterpretar o interpretar esbiaixadament en favor de la seua visió patriarcal retrògrada la directiva europea i les sentències sobre l'abús de temporalitat. Per tant, caldrà anar a juí per a traure un poc de trellat. Això no és cap garantia, però és el recurs que mos deixen.

Per altra part, la cap d'un òrgan administratiu exposa que no mos podem deixar condicionar pels destrellats d'un polític i, ¡en conseqüència!, anem a deixar-mos condicionar per... Sí, perquè vivim en un país «anormal» —encara hi ha qui es pensa que això és cap argument objectiu— i, pel que sembla, hem d'esperar que tot siga perfecte per a actuar correctament i amb professionalitat. Els despropòsits s'aguanten perquè la jerarquia a voltes només té eixe valor. Convé evitar les discrepàncies i les polèmiques estèrils. Per tant, un poc de Bartleby 🔗 i un poc de «¡sí, senyor!» 🔗

La cirereta ha segut que en el simulacre d'evacuació per incendi l'alarma no ha sonat. Mos hem salvat tots amb calma i amb un fumet d'efectes especials que fea bona oloreta. D'ací a poc farem vacances. 🔗

De nou em trobe que hi ha càrrecs públics (la secretària Autonòmica de Prospectiva i Comunicació) que encara mantenen eixa faceta ingènua i angelical per a excusar-se amb un clàssic de les eixides infantils: «És que va ploure i l'aigua ha esborrat la tinta de la llibreta on havia fet els deures», i dos llagrimetes. Bé, una cosa semblant:

En relació al contingut de l'escrit plantejat, ha d'assenyalar-se que les notes de premsa emeses pel Consell poden ser consultades tant en valencià (https://www.gva.es/va/inicio/area_de_prensa/ap_notas_prensa) com en castellà (https://www.gva.es/es/inicio/area_de_prensa/ap_notas_prensa), tal com pot apreciar-se en les captures de pantalla [...]. No obstant això, a vegades una nota de premsa pot aparéixer temporalment en un sol idioma, a l'espera de disposar de la seua traducció pels serveis prestats a través de la Conselleria de Educació, Cultura i Esport.

Ho aclarixc un poc més per a fer vore la poca vergonya o la poca traça d'alguns: no tan sols és fals que la versió estiga en valencià, sinó que inclús en les captures de pantalla que han enviat, la versió en castellà és tota en castellà i la versió en valencià només ho és parcialment. A banda, a eixa excusa amb la conselleria d'educació només li falta dir que «la culpa és dels traductors», que també seria un clàssic en estos àmbits.

No sé com és que no recorren a la Carta europea de les llengües, a la Constitució, a l'Estatut o a la Llei 4/1983... Deu ser que és fals que en cap d'eixos llocs diga que l'administració pública s'haja d'estructurat de manera que un càrrec públic puga excusar el compliment dels deures de l'organisme en els retards provocats per una estructura que impedix complir-los.

Amb càrrecs aixina és un milacre que els Diari oficial de la Generalitat Valenciana ixca bilingüe, tan fàcil com ho tindrien per a traure'l en castellà i penjar en la columna en blanc corresponent al valencià un cartellet que diguera: «A l'espera de disposar de la traducció». Ai, no els hauria de donar idees.

M'estava costant un poc refer-me de les proves interessades —perquè encara m'interessa aprendre— que estic fent —amb la inconsciència pertinaç d'actuar igual i intentar aconseguir un resultat diferent— per a participar i coŀlaborar en un projecte funcionarial on mos movem entre els qui no tenen gens d'interés a fer res, però que fan per dissimular-ho, els qui esperen que ho faça un altre i els qui estan més interessats en véncer qualsevol debat que se'ls presente que d'aportar o millorar idees i coneiximents. Entre estos, m'admiren molt els que tenen l'habilitat d'exposar amb un to docte llistes ben completes de desconeiximents com si estigueren fent una conferència sobre l'origen de l'univers.

Takse coneixia una funcionària exposava la seua manera de treballar aixina: «mientras jodo no barro», expressió que no he trobat en cap llibre, però que deu ser una versió d'una pràctica atàvica de l'administració feudal i paternalista. La versió actual es la diferència entre teclejar tres-centes voltes per a corregir un error en una paraula o fer una substitució automàtica de tots els errors una volta. M'emocione quan els senc renegar i lamentar-se de com és de carregosa i tediosa la faena que tenen entre mans, que en no sé quin departament ho fan tot al revés...

Per a recuperar-me també de la meua faena carregosa i tediosa, una companya de l'avl m'alleuja el final del matí: han inclòs litre² com a nom de planta. Eixa prova ha anat bé, algú ho ha tingut en compte i hi ha pensat un poc.

Diu que fumar pot escampar el virus fins a huit metres de distància. És a dir, que eixa oloreta del fum que mos arriba —a pesar de la carasseta— no era prou que fora contaminació per als bronquis, sinó que és el mitjà de transport del còvid. Ara, si les dades científiques indiquen que són «huit» metres, tenim la solució: cal establir una distància social un pèl més ampla. Això, amb un poc d'insistència i dades científiques, ampliant ampliant la distància, és possible que en les Corts arribem al implantar el quasiteletreball. Però insistiran que hem de continuar amb la carasseta posada.

Trobe que la «llicència per edat» que hi ha al Parlament de Catalunya —i que estan mirant d'eliminar ara que s'ha fet públic: et permetia cobrar el sou sancer, no anar a la faena els cinc anys anteriors a la jubilació, continuar en actiu, continuar fent triennis...—, 🔗 ara mateix s'hauria d'entendre com una mesura contra el còvid, sí... Ai, eixe teletreball sí que l'implantarien ràpidament, i sense fumar. No és el cas.

Demà faré vaga per a reivindicar la solució de l'abús de temporalitat —tal com ho diuen— dels funcionaris públics. Eixa pràctica de precarietat i inseguretat és utlitzada per les administracions públiques incomplint els seus deures de gestió de l'ocupació dels seus treballadors i treballadores. Les Corts Valencianes en són un cas paradigmàtic, trobe, perquè el mandarinat de lletrats que gestiona la institució —gràcies al deixament de funcions dels polítics que l'haurien de dirigir— ho porta com si fora la botigueta del cantó de sa casa.

En el cas del Servei de Publicacions i Asssorament Lingüístic (spal) la quota arriba a vora el 50%. Fa més de vint anys que la institució no fa oposicions per als llocs d'eixe servei. La curiositat és que quasi tots el interins del servici som funcionaris de les mateixes Corts que hem ocupat eixos llocs per a millorar la nostra situació professional, com a part de les possibilitats de carrera professional, i superant els processos reglamentaris.

Però els «nostres companys» lletrats no en volen saber res de totes eixes línies polítiques i jurídiques europees —es veu que és una passa entre els llicenciats en dret i juristes de tribunals diversos— i no mos donen més eixida que recular en la nostra carrera professional; o presentar-mos a unes oposicions memorístiques i amb un volum important de matèries alienes a la plaça, sense tindre en compte els mèrits i la capacitat que hem demostrat ja en la faena i inclús en proves per a accedir a eixos llocs interinament.

La vaga hauria de destorbar i esperonar els polítics a moure's per a complir la Directiva europea 1999/70/CE, la jurisprudència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i les promeses sempre incomplides de modernitzar l'administració. Al cap de vint anys el problema s'ha fet bola i costarà de rosegar, però el diàleg, la reflexió la negociació i els principis generals del dret —en lloc de l'in dubio contra el treballador tan recurrent actualment.

Vaig vore una resolució del lletrat major de les Corts Valencianes on es convocava una prova d'un procés abreujat per a un lloc de treball d'informàtica. Com que no vaig vore on estava la valoració dels coneiximents lingüístics, ni com a mèrit ni com a requisit ni com a part de la prova, vaig fer la consulta ràpidament al sindicat per vore si, tal com estic disposat a sospitar immediatament —sense obsessions, només amb l'observació de la pràctica real—, els gestors de la institució estaven pensant d'eliminar la capacitació lingüística dels funcionaris —la presidència de Compromís no ha segut una garantia de res en este sentit.

Això va ser dijous, aixina que era previsible que el meu sindicat (stas) tardara encara uns dies a respondre —si és que ho feen, perquè no tenen prou caps per a tants barrets—, aixina que he continuat la recerca hui. He vist que la convocatòria va començar l'any passat abans de les restriccions de la pandèmia, i és aleshores quan es va publicar la convocatòria i es va fer la valoració dels mèrits lingüístics. Per tant, la resolució que havia vist era la continuació d'eixe procés. Vist això, he escrit al sindicat per a dir-los que he aclarit el cas de la valoració desapareguda: ja s'havia fet.

En fi, si saben o no saben valencià eixos informàtics, està en mans de l'entorn sociolingüístic i de la voluntat, ja que com que no és un demèrit, és possible que alguna de les persones candidates hagen tingut el costum de fer-se entendre en la llengua del país. No tenim la sort encara que la ignorància lingüística en valencià sí que siga un demèrit per a treballar en la funció pública.

De tant en tant tinc la sensació que em moc com un peixet fora de l'aigua, alenant i pegant bots estirant el cos esperant caure de nou en el medi mitjanament saludable que em permet respirar i viure sense estar pendent de respirar. Botet a botet, torne a entrar en el medi vital conegut. Me se queda sempre la sensació de desplaçament i de resignació.

Ara que estem lluitant —això mos diuen i mos alarmen— contra la pandèmia del còvid, mitjans i institucions (com ara les Corts) repetixen i insistixen en les recomanacions i propostes sobre el teletreball. Però que ni el regulen ni l'acaben de concretar i assegurar, sinó que cada setmana hem d'estar pendents de si anem o no anem al despatx i quantes hores, sense que acabem de saber per què, ja que en realitat no és necessari per a molts llocs de treball, perquè estem fent eixa mateixa faena a distància des de casa.

Aleshores me n'ixc del medi rutinari. Faig escrits per ací i per allà, i comence a notar que em falta no tant l'aire natural —poc o molt contaminat— que hem de respirar a les ciutats, sinó el de la congruència, la coherència i la racionalitat que permeta entendre que és possible assegurar una cosa i la contrària, com ara treballa a casa i vine al despatx; no et mogues innecessàriament, però vine a la faena a fer això mateix que estàs fent a casa... Qualsevol dia inventaran el treball a distància sense distància. És el que pareix que pretenguen aconseguir cada dia algunes persones que treballen i dirigixen les estructures polítiques i funcionarials.

Esta setmana toca anar al despatx. ¿Per què? Perquè hem d'evitar moure-mos de casa. I aixina una darrere una altra. O totes alhora, segons convinga.

Al final resulta un mal dia per a tornar a la faena presencial. N'han passat unes quantes hui —com ara la inhabilitació del president català Torra, la del pallasso i antic regidor Pesarrodona, el juí contra Tamara Carrasco, el frau en les declaracions de la renda del president americà Trump...—, però sobre tot això tenim poc a fer, llevat de renegar (els americans votaran dins de poc i fa por pensar-ho).

En canvi, tractant la pandèmia podríem aprofitar per a millorar altres aspectes del funcionament de la nostra societat. Però pareix que no n'hi ha mans, la Mesa de les Corts Valencianes mos diu que té «preferència» pel teletreball, però mos fan anar al despatx, amb la qual cosa hem de continuar desplaçant-mos innecessàriament, és a dir, contaminant, i hem de posar-mos en risc i malbaratant recursos com ara mascaretes, gel hidroalcohòlic, aigua i sabó. I temps, temps invertit en engolir-te la malíccia per esta i altres decisions igualment absurdes adoptades per alts càrrecs i funcionaris devots que no responen mai de les seues decisions. I els dirigents de les Corts pareix que es pensen que pintant el barco s'apanyen els forats que hi ha per baix de la línia de flotació. Presència a males.

Em comenten que han detectat un company de faena asimptomàtic perquè la dona ha caigut malalta del còvid. Els companys de la conselleria han estat esperant uns quants dies que els telefonen per a dir-los què han de fer. Encara no s'han posat en contacte amb ells des de divendres. Les instruccions per a estos casos —segons trobe en el document «Actuacions i mesures preventives enfront de l'exposició al coronavirus (SARS-COV-2) per al personal empleat públic del sector justícia»— indiquen la quarantena:

Es considera contacte estret qualsevol personal empleat públic que haja estat en contacte amb un cas confirmat, bé durant la cura d'aquesta persona amb coronavirus o amb sospita de coronavirus, o bé si ha mantingut una relació pròxima en el lloc de treball amenys de 2 metres durant un temps d'almenys de 15 minuts.

S’ha d’establir una identificació d'aquests casos, i enviar-los al seu domicili perquè establisquen una quarantena domiciliària durant 14 dies.

S'escriuen i es pengen les instruccions en la xarxa, aixina que es pot establir amb prou coneiximent de causa i aproximació qui convé que faça quarantena i qui no. La cosa és que si no et telefonen per a aclarir la situació, tal com ha passat, és fàcil que al cap de tres dies et diguen de tornar a la faena. El presentisme i el còvid són infeccions diferents que acabaran convivint en simbiosi.

Hi ha dos pàgines sanceres sobre el teletreball en el diari El País de diumenge passat («El teletrabajo no era esto» d'Ana Alfageme). Molta extensió, i encara que la cosa no concreta massa res, constaten experiències i el possible auge d'eixa modalitat laboral. L’esperança és que podria traslladar-se eixa tendència a l'administració pública, com ara a les Corts Valencianes.

A causa de la calor de l'estiu, de la caiguda de les fulles de la tardor o de la floració primaveral, apareixeran milers d'entrebancs i retards que continuaran allargant esta agonia de teletreball desregulat i assilvestrat que estem suant més que exercint. (El canvi climàtic durà hiverns més càlids, i mentres ho comentem, no regulem, ¿oi?) Al pas que anem, serà una casualitat o una sort si la gestió d’esta modalitat de treball es concreta abans de deu anys. La primera pandèmia del segle xxi mos va arribar al mes de març. D'ací a poc les tempestes tancaran l'estiu fent-mos anar per torns amb mascareta al despatx com si haguérem de fer ofrenes periòdiques a l'altar del presencialisme.

Vaig corregint i traduint a distància i amb els ventiladors al màxim. Constate que en lloc de modernitzar l'administració de les Corts aplicant procediments i actuacions propis d'una democràcia àgil i avançada, encara hui, al cap dels anys que fa que vam aprendre a viure en la xarxa, en lloc de posar un hiperenllaç en un document en pdf, la institució continua citant literalment entre cometes i en cursiva al llarg de fulls i fulls amb molta satisfacció per la quantitat i més indiferència per la qualitat.

Si s'implantara el teletreball, la distància no seria l'oblit, però sí que aportaria un poc d'alleujament i de temps per a respirar. Amb la presencialitat, la reacció funcionarial en l'oficina sempre patix de falta d'aire i de meditació prèvia. A més, en el cas del funcionariat, eixa expressió que cita l'article d'Ana Alfageme, «si no estàs, no et veuen», és més una maganxa comuna del treball presencial i de la gestió rutinària actuals que un impediment per al teletreball. Al cap i a la fi, tal com indiquen les experiències, mentres teletreballes, si no estàs, això que t'estalvies.

Acabe la meua epidèmia particular d’apunts sobre les brases sociolingüístiques d’aquelles batelletes dels anys huitanta que ja hauríem d’haver apagat abans que mos enceguen o que mos ofeguen. Un últim cas recent, en què vaig rebre la resposta d’un funcionari, que volia ser una raó o una excusa, però que als meus ulls es convertia en una mostra més de les mancances formatives del reciclatge dels funcionaris —i del bosc que no mos deixa vore els arbres.

Una oficina de les Corts va enviar un butlletí ben maquetat i decorat només en castellà. Vaig haver d'insistir i al segon missatge meu em van respondre ben amablement: «Ja està en procés de traducció al valencià. Per la data era interessant fer l'enviament ja. Disculpeu les molèsties.» Com sabem massa bé, eixe «ja» immediat és la perversió que excusa la faena per acabar o mal concebuda. La versió en «les altres llengües espanyoles» pot esperar fins que algú la reclame o fins que es gele l'infern —com diuen en les peŀlícules.

No acaba ahí la cosa, perquè qui no en veu una, és possible que no n’haja vist alguna altra: el document necessitava un bon repàs si és que pretenia complir les recomanacions sobre llenguatge no sexista. I per a resoldre la cosa, enllace amb l’article d’Iván Romero «El machismo sigue teniendo hueco en la publicidad» (El País, 02.08.2020), que conté una recomanació ben rellevant en sintonia amb la meua neura pels protocols d’actuació:

El asesor jurícido de la Federación de Empresas de Publicidad, José de Cominges, destaca el papel de los códigos deontológicos o los mecanismos de autocontrol. Unas normas que, según el abogado, «están ayudando a la industria a adaptarse a la sensibilidad de la sociedad de una manera eficaz». En todo caso, la realidad pone de manifiesto que aún se está lejos de poder bajar la guardia.

I tant, diríem. A més del codi deontològic tan necessari, això de l’autocontrol també seria una pauta educativa i de comportament que no pareix que el capitalisme depredador en què vivim immersos convide a practicar.

He acabat el llibre Principi de realitat de Jordi Muñoz, que és un punt de reflexió per a encarar quins poden ser la ruta i els mitjans que han d’utilitzar les ànsies i il·lusions d’independència i de republicanisme de bona part de la societat catalana, respecte no tant a un país (Espanya) sinó a les clavegueres i albellons polítics d’un estat que va ver una transició a la democràcia «transaccionada» en què la continuïtat l’estat profund «va derivar en una democratització imperfecta de l’estat espanyol».

M’he sentit acompanyat en les petites misèries funcionarials de cada dia quan he llegit:

La política i les institucions de l’estat estan absolutament amarades d’aquesta cultura jurídica de via estreta, que podem denominar la cultura Aranzadi. Es tracta d’una concepció de l’estat de dret que porta el positivisme jurídic fins al paroxisme. En aquesta tradició jurídica, els principis i l’esperit de les normes són menys importants que la literalitat i els detalls procedimentals.

Hui mateix estem redactant un recurs, perquè en el món mental d’una «alta funcionària» s’ha instaurat que ella només accepta valorar els documents que certifiquen la possessió d’un grau de coneiximents lingüístics, a pesar que les ordes i decrets de la Generalitat establixen una validació i homologació general per a determinades titulacions.

Per tant, la Generalitat no emet documents ni fa tràmits administratius per a eixa finalitat (en els casos especificats en les normes), ja que l’equivalència s’estableix en les disposicions normatives. Ai, en el món «captiu» —sí, més detalls en La ment captiva de Czeslaw Milosz— i burocràtic de la funcionària, l’aspirant que no aporta el paperet, es queda sense homologació.

La pandèmia i el confinament van incorporant-mos nous hàbits. Han passat vora dos mesos i hem aprés fins i tot a canviar gestos que pensàvem «naturals». En canvi, hi ha dirigents i alts funcionaris que pretenen que la situació d'«emergència» els servixca de coartada per a la contradicció que hi ha entre les seues funcions i atribucions formals i la gestió real que estan fent. La primera setmana, podíem estar desprevinguts, però ja hem fet moltes cues amb mascareta i guants. Ja podem pensar que «qui pandèmia passa, any empeny».

Allargant el fil dels ascensos que s'aconseguixen a pesar de la ineptitud, cosa que comentava ahir, recorde que quan tenia nou anys vaig fer d'àrbitre en el pati de l'escola. El companys m'havien ascendit perquè era un xiquet callat que no sabia jugar encara a futbol. Va ser un desastre. Vaig aprendre la lliçó per primera volta.

Després he tornat a entropessar, però sense cobejança i sense voler. En general, estic més pendent de complir amb les meues responsabilitats i de renunciar a les vanitats dels petits poders que podria envejar. Com que no l'encerte sempre, això em permet practicar les capacitats d'esmena i de reparació, que són actituds que convé mantindre vives, per tal d'evitar empitjorar els errors o les ineptituds.

A mida que s'acosta el final de l'emergència pandèmica hi ha qui va desescalant sense haver escalat gens. Em comenten algunes mostres de la «gestió» que s'ha fet: una becària s'ha comprat ordinador i connexió sense fils en casa per a poder continuar amb la seua situació «laboral»; una funcionària interina inclosa en la llista de persones de risc ha hagut de desplaçar-se al centre de treball a arreplegar el portàtil perquè l'administració no li l'ha volgut enviar a casa; una funcionària va al lloc de treball i, com que la faena s'ha reduït a causa de la pandèmia, es passa els matins sense fer res; han denominat «teletreball» el fet que els treballadors i treballadores posen els seus mitjans particulars a disposició de la faena per a suplir la inacció o el deixament de funcions dels gestors de l'administració que ni van implantar el teletreball quan es reclamava ni han fet res per regular-lo ara, excepte exigir la presència davant del mòbil o de l'ordinador en l'horari laboral... Té igual si es tracta d'un ajuntament, de la Generalitat valenciana o de les Corts Valencianes.

Els qui han actuat i actuen aixina no mereixen tindre eixe vici de maquillar la seua deixadesa utilitzant el seu poder personal per a fer xantatge emocional i laboral als subordinats a còpia de «tots estem fent un esforç», «hi ha qui s'ha posat la connexió a la xarxa», «he aŀlucinat perquè hi ha qui m'ha dit que no té ordinador ni connexió a internet en casa», «és que els de dalt són molt analògics»... No són analògics, o bé són ineptes o bé són gent sense ètica ni escrúpols. O bé. Encara que no siga un eufemisme tan agradable, em quede amb la ineptitud, perquè trobe que és el mitjà més utilitzat pels qui cobegen els llocs de direcció en què no cal fer-ne un brot i per als quals no estan capacitats.

Els flamencs s'ha ajuntat al tancat de Mília. No semblen preocupats pel covid-19, que no els afecta, ni tan sols pels pocs humans que mos acostem a vore'ls a distància. Encara es pot passejar a migdia, pero a la nit no acabe d'entendre si puc traure el gos a pegar una volta, però no puc eixir a estirar les cames si vaig a soles. Els flamencs estan acompanyats per fotges, collverds i siverts. Els picaports paren pels camps dels voltants.

En tot cas, la mobilitat de la setmana que ve no serà laboral per a mosatros. Divendres passat van decidir que no es treballava la setmana que ve en les Corts Valencianes. Les notícies comenten que hi ha empreses que apliquen el teletreball, però en el parlament valencià això no serà possible, a pesar que fa anys que ho demanem per a tots els llocs de treball que siga possible, perquè els qui gestionen la institució no han adoptat encara cap mesura de modernització i millora laboral en eixe sentit. Per tant, farem festa, un poc resclosa, això sí.

La setmana que ve no, l'altra, ja hauran desinfectat les instal·lacions de la institució, i possiblement tornarem al passat, a la gestió rutinària, anirem escabussant-mos en el toll de l'activitat administrativa rudimentàriament. Els ànecs i els flamencs ho fan tan bé com saben.