Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris israelians. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris israelians. Mostrar tots els missatges

dimecres, 7 de gener del 2009

El vestit llarg d'algunes idees

Idea de prohibició
Dos hores per a fer no res, tot mirant les tarifes de Simyo, Orange i altres. Al final, quan ja havíem triat el número de Simyo, es veu que hi ha hagut algun problema i hem hagut de tornar arrere i triar un altre número per a la targeta sim. Bé, en cosetes d'este tipus se'n va volant el temps. I ara recorde que no havia fet cap propòsit concret per a enguany... ¡Quin descans!

És clar, este matí, que hem tornat a la tasca transcriptora, no hi hagut més novetats que arruixar un poc les plantes. Encara hi ha molta gent de festa. Una comanda de llibres i un miqueta de revisió del vocabulari del Diari de Sessions, un bloc que tenim en Wordpress i que mos fa paper de base de dades. Caviar el calendari, revisant a vore si perdia alguna nota important de l'any passat, i buidar la taula d'algun paper oblidat. Després, i més aviat per a demà, pensar en el vocabularis que mos convindria compilar entre les opcions que mos donen el Termcat i altres recursos que podem trobar en Internet.

I del poc que hem vist del diari, doncs, que si M. Á. Basternier posa alguns punts sobre les is en «La guerra del torna-li» (El País, 07.01.2009; la traducció és una provatura meua) quant a la posició d'Israel i de massa israelians, observe que tot això no s'acabarà mai (pàg. 10 del mateix diari):

Segons la invitació, les dones hi havien d'acudir amb un «vestit llarg».


I tot i que no duia camal curt, la cosa no anirà bé mentres hi haja qui es pense autoritzat a exigir un vestit protocol·lari discriminant per sexes, que es permeta, a més, criticar el vestit de Carme Chacón durant la Pasqua militar i que no reba la resposta adient en eixe cas: «Escolta, eixe protocol, te'l confites.»

I fins ací, un dia sense més aclariments. El millor que puc fer és triar la foto, vaja.

dimarts, 6 de gener del 2009

Els missatgers i les idees

Angelets
Una cosa és matar el missatger i una altra pretendre que el missatger no pot ser mai el missatge. Ni una cosa, ni l'altra. Els periodistes parlen del que volen o del que els deixen, però proveïxen d'idees els lectors o oients. El periodisme que coneixem no és tan sols el reflex de les dades o de les opinions d'altres.

Ara, en el cas de la proporció o la desproporció de la resposta israeliana contra els bombardejos de Hamàs hi ha qui està interessat, com André Glucksman (El País, 06.01.2009, «¿Què significa desproporcionada?»), a denunciar el debat sobre les proporcions, amb la intenció bastant clara de confondre les obligacions dels estats democràtics amb les «obligacions» de les organitzacions terroristes.

Si bé, és cert, que on hi ha adversaris o enemics, poc hi compten les regles, crec que alguna humanitat es sentia orgullosa d'haver superat fins i tot eixa fatalitat amb les típiques convencions que havien de limitar fins i tot allò que no tenia límits. Els estats que incompliren eixos mínims —els seus dirigents— podrien ser perseguits i jutjats per això mateix. ¿És el cas d'Israel o de Hamàs? Crec que està clar.

En tot cas, dir que la resposta d'Israel ha estat desproporcionada és un error, però també s'ha d'entendre com un eufemisme per no dir que ha segut prepotent, abjecta, inhumana o assassina. El Roto ho explica millor en la seua vinyeta:

¡No cal que escolteu les víctimes, són tremendistes!


En un sentit tremendista menys acusat però bastant temible, Joaquín Estefanía (El País, 05.01.2009, «Cassandra: crisi, ¿fins a on?») aclarix la lògica d'algunes paraules que poden semblar farcides de sentit comú i lògica i que, de fet, són el preàmbul del racisme, la xenofòbia i les guerres:

La història mostra que les grans depressions econòmiques han donat pas primer al proteccionisme, després al nacionalisme i posteriorment als enfrontaments, moltes vegades violents.


En canvi, un tio meu pensava que si els empresaris d'«ací» invertiren i crearen empreses «ací» amb treballadors d'«ací», no es perdrien diners i el benefici es quedaria «ací». I em va dir que ja podia dir-li el que vullguera, que ell estava convençut d'«això». Naturalment, contra els «ací» i els «això» no hi ha dades ni raons que hi puguen fer res. Amb tot, he de dir que almenys et deixa parlar (abans del bombardeig), i això no és poc.