Un immigrant prenent possessió d'un territori imaginat.

Un poc de primavera amb estams dolços de la flor de la mostassa.

El soliguer ha passat a pegar una miraeta als seus dominis del centre de la ciutat.

Com si s'ho mirara amb resignació.

L'ama del gos que em perseguia em va dir «perdona». Sort que era menut i que s'ho va pensar un poc quan vaig parar de córrer i li vaig amollar alguns xits estridents mirant-lo des de darrere d'unes ulleres d'eixes que fan espill. El va agarrar al braç, cosa que supose que al gos li va semblar un premi, però no vaig dir res perquè no tenia alé i perquè tampoc és que entenga d'això d'educar —ni gossos ni persones—. Els dos gossos que els atres passejants portaven lligats no van fer cas de mi.

Al jardí hi ha qui deixa també les cagueraes que fan els gossos, aixina que cal córrer vigilant no xafar-ne cap. A més, tiren botelles, pots i bosses, embolcalls de paper, plàstic, paper d'alumini... Sí, em va bé trobar alguna bossa de Consum per a anar omplint-la amb els residus que arreplegue després de córrer i que tire al contenidor groc tornant cap a la dutxa.

No sé què falla en tota esta història... Ah, sí, que me se va parar el rellonge abans de començar a córrer, aixina que no sé si vaig tardar molt o massa. Al final, com sempre, dos bosses plenes per al contenidor. Les cagueraes encara són biodegradables. I mosatros acabarem sent també de plàstic. «Perdona.»

La temporà del ravanell, verdor i solet.

Una de tantes varietats de mosques que imiten les vespes. Amb el mòbil no l'he poguda agarrar massa bé.

Després de les polles d'aigua, més harmonioses, arredonides, molts galls de canyar travessant el camí fugint del cotxe, ja de vespraeta, a voltes esperant massa confiats, a voltes correguent espantats estirant el coll, quasi com si imitaren uns dibuixos animats escarotats. La marjal té ja aigua neta en alguns llocs però hi ha camps que la tenen entollà remullant la palla.

Este cap de setmana un dels cactus ha tret encara una flor més. Esplèndida, radiant. No mos l'esperàvem perquè ja ha passat la calitja, que pareix que siga el temps que inspira la floració. I la poca pluja que va caure fa uns dies, ha fet que els fillols hagen alçat els cabets com si estigueren presentant-se al patí abans d'entrar a escola.

Parlant d'escola i flors inesperades, la part dels anys trenta del film El mestre que va prometre el mar, 🔗 encara que un poc postissa en l'ambientació i massa esquemàtica i previsible en els caràcters dels personatges, és convincent i et fa traure la llagrimeta amb bones actuacions. En canvi, la part moderna queda eixuta i prou inconsistent. Sobrava, no calia, però forma part de la planta, com les punxes del cactus, que a Takse li agraden i a mi em sobren. La natura humana i fílmica és aixina.

Temporà d'Ommatoiulus.

Tualeta matinera.

Encara ha eixit.

La solana.

Venen i van.

Van fent.

Un botxí de fa deu anys. A vo si el retrobem enguany.

Enguany toca les arnes.