Mos han pegat un repàs en el futbet. Cert que érem hui —com massa voltes últimament— un equipo improvisat de desconeguts i sense porter qualificat. I un a un, no érem inexperts, però hi havia un batibull de caràcters sense lligam. El qui corre sense saber cap a on, el qui no corre a buscar la pilota, el qui s'enganxa la pilota al peu fins que li la furten, el qui sempre tira cap al lloc més embolicat, el qui repartix joc i, per tant, no té mai la pilota, el qui s'espanta de rebre-la, el qui ja no està per a certes coses i no deixa d'intentar-les... Bé, i més que n'hi han. No és cosa de l'edat, sinó de tindre el cap en la faena. I el futbet mos retrata. I no exagere, mos retrata per a jugar a futbet. A fora, segur que tenim més trellat. Malament aniríem.

En general no tenim en compte el solatge que deixen els errors. Les recerques científiques, contràriament a la dita popular —¡un error, vaja!—, diuen que aprenem dels encerts, no dels errors, però els errors molt sovint són conjunturals i són el tapís sobre els que resplendixen els encerts. Eixe solatge aplana el camí dels qui l'encerten, perquè s'estalvien cometre eixe error i, amb un poc de sort, l'encerten. O almenys ho pareix mentres ixen guanyant amb la comparança.

El cas és que els errors són la norma, són el dia a dia, perquè sol ser cert que tot ho podríem fer millor. I els errors dels errors són la crueltat, la malaltia, les patologies socials i ètiques, el sindicalisme de les elits, l'humor de dretes, el neoliberalisme per als pobres, la subvenció, el malhumor d'esquerres i l'austeritarisme. N'hi ha molt per a triar, i trobe una cita que me l'encerta: «El nou pensament necessita, doncs, el «bon temperament» de qui valora l’encert dels errors, i no es limita simplement a refutar i rebutjar.»

En canvi, els encerts, el milacre, el paradís en la Terra, no és habitual i florix sobre eixe solatge i fa figa ofegat per l'excés de nitrat. Ahir vaig xutar «bé», però el porter me la va parar; més tard vaig marcar perquè la vaig tocar de cap «malament». Conjuntura: era una patxanga.

La traducció és molt agraïda. En realitat és una activitat quotidiana que tots fem amb més o menys encert. Al cap i a la fi, cadascú parla el seu propi idioma, però entre tots fem la llengua i els sentiments que mirem de compartir. Tenim un altre company àrab al futbet. No li he demanat encara d'on és. Parla en àrab durant el partit amb el company del Marroc. He entés «sitta», que deu ser «sis». Si torna la setmana que ve, li diré: ضربات بأقدامهم. («darabat bi'aqdamihim»), que no sé com entendrà, perquè no sé massa bé si això vol dir el que jo crec que vol dir. Li van pegar alguna patada durant el partit i crec que no em va entendre quan ho comentava en el vestidor. Però diria que va fer una traducció emocional correcta del que jo dia. Vam empatar a zero i totes les ocasions que no van entrar van ser nostres. الصفر إلى الصفر في اللغة العربية («alssafr 'iilaa alssufr fi alllughat alearabiati»). Toca.

Tenim un equip de futbet internacional: Perú, Bulgària, Romania, Marroc, Camerún... Crec que un dia vam tindre un porter alemany. Ah, hi ha un gallec, que també fa portugués, i exòtic, si vols. Dos que parlem en valencià, i només un ho fa sempre, que sóc jo. I m'entenen, perquè no hi ha res com l'educació física per a aprendre idiomes. A pesar d'això, tornem a perdre.

Mos peguen un repàs al futbet: set a un. I sort del sol de cara que tenia el porter en el gol que hem marcat quasi des del mig del camp. Però hi ha qui no es fixa prou en els detalls i es pensa que, si li hagueren passat les pilotes correctament, n'hauria marcat set o huit. Certament, no està malament que reforcem allò que fem bé, però primer mos hem de fixar que el porter no sempre tindrà el sol de cara i no portarà gorra. Hem fet bé ha de valorar les condicions i aprofitar el moment. Però no sempre convé tirar a gol. En general hauríem de pilotejar un poc més, hauríem de compartir el joc, no repetir l'error esperant que siga un encert casual. La vida és un reflex del joc que fem, amb l'avantatge que podem millorar la vida encara que continuen clavant-mos-en un cabàs en cada partit. Faig de porter durant la primera part. Me'n claven cinc.

Reunió sindical per a no res i, immediatament, després de converses de corredor, faig el comunicat sobre el resultat de la reunió. La reunió ha estat una petita frustració més, perquè havíem d'haver arribat a un acord, però els polítics —que ja estan pensant només en la campanya electoral— no han fet cap oferiment i simplement mos han dit que mos tornarem a reunir tan prompte com siga possible. Tenint en compte que dins de poc més d'un mes les Corts hauran canviat, no esperem milacres.

Eixe deu ser el mèrit d'algunes reunions, haver d'assumir la frustració, endurir-se, empedreir-se... I no hem acabat el dia, que hui n'hi ha futbet, farà calor i en som pocs. De pedra.

Almenys hem començat guanyant... Això és una afirmació política que no acaba bé. I aixina ha anat hui el futbet, un cabàs de gols a tres. N'érem un menys, la mitad de l'equip no mos coneixíem, però hem començat guanyant. Un poc com la Grècia de Tsipras i Varufakis. El partit s'ha acabat, però la lliga continua, i bé que mos ho hem passat al principi, i per un moment mos hem cregut que tot era possible. Al capdavall, futbol és futbol, que dia aquell. La política del lladronici no hi té res a vore i no hauria d'acabar igual.

Desmunte l'aspiradora i l'apanye. Li lleve l'interruptor intern, que s'ha cremat, i hi pose una regleta de connexió. Ara funciona només amb l'endoll. Amb això compense que ahir, amb els guants de porter dos talles més grans, me se colara un baló facilet per dalt. I amb el bricolatge manual vaig passant la vaga de bricolatge mental què em provoca la saturació de notícies sobre la truculència diària.

Va ser un descans anit vore la selecció de futbol alemanya posant a solc els brasilers en menys de mitja hora. Va ser entretingut, un poc com recordant el que hauria de ser el joc del Barça i, últimament, el de la selecció espanyola. Va ser una sort que els alemanys tingueren quatre coses clares, perquè semblava que Brasil podia guanyar el campionat sense fer res de bo, només amb colps de sort (aleatòries o arbitrals). Hui li tocarà a Holanda despatxar l'Argentina de Messi, que també s'ha dedicat fins ara a explotar més la fama que el joc. Ara, després de la derrota, pot ser que els brasilers tornen a pensar per a què era bo organitzar eixe benefici econòmic per a l'oligarquia del futbol mundial.

Al Kindle li desapareixen les carpetes amb què havia ordenat els llibres. Ara em toca recompondre la biblioteca. Res de nou esta temporada, estic en fase de recomposició en informàtica en la faena, on no acabe d'acostumar-me al Word 2010, a l'Internet Explorer 10 (mos prohibixen l'ús del Firefox) o, en general, al Windows 7. Sort que les macros continuen funcionant quasi igual.

Ara mateix els Bluesfuckers de la meua cosina deuen estar reben el premi Ovidi a la millor maqueta en el Micalet. Jo hauria d'estar allí pegant algun bot —supose que també actuaran—, però sóc de poc eixir, hui hem tingut futbet —l'edat no crec que m'afecte tant, que ma mare no para amunt i avall—, i he de sumar-hi els malestar funcionarial que arrossegue de la faena, aixina que em quede en casa.

Al futbet, faig un gol i, a més, guanyem. Ha fet bon sol i airet fresquet. Dilluns deixe la transcripció i torne a la traducció de la paperassa parlamentària. La transcripció pot arribar a ser molt carregosa i un martiri ètic, però té l'interés de sentir moltes de les possibilitats dels valencià. La traducció, per contra, és més de tràmit i, a pesar de la pretensió inherent a l'escriptura, és paperassa que s'ha de reomplir amb els discursos. Moltes de ses senyories no s'han parat a pensar mentres mullen una magdalena.

Poc abans que mos claven sis gols en el futbet, un company em descobrix les dos cares de les persones. El mateix dia, en la piscina, li furten una samarreta i, minuts més tard, un desconegut li'n deixa una. I aixina ho podríem i explicar tot, des d'Ucraïna fins al País Valencià... El descobriment no mos estalvia la pallissa.

Au, marque un gol. Després de l'apunt d'ahir, hui creue la pilota i el porter —que no ho era, realment— posa una mà fluixa que em deixa aconseguir el primer gol de la temporada. Ei, el que obri el pot de llanda, que això també és important. I per acabar amb els esports, rinya de galls en el palau de la música de València, on han fet una interpretació llunt del que esperem per mal costum —Bernstein, Abbado, Haitink, Barenboim... amb auriculars— del concert per a piano i orquestra número 2 de Rakhmàninov i de la primera de Mahler.

He de fer un poc de neteja, alleugerixc estants i calaixos. I tope amb la petita història de cada u, llapisseres de colors, cintes de casset amb gravacions que ja deuen històriques i que no recorde on vaig fer (25.04.1999, Joan F. Mira, Alcoi, Sid, la cinquena de Mahler, Bella 25.01.1998, assemblea constitutiva de la cdlpv, Bernard Vincent, Ariel Toaff, Romeo de Maio, Rubert de Ventós, Mariàngela Vilallonga, José Luis Pastor Zapata, Ivan Cloulas, Miguel Ángel Granada, Ximo Company i Climent, Jocelyn Nigel Hillgarth, J. Castillo). Em bota als ulls un quadernet que al Víctor no sé si lo portarà bons records, però en vore que en aquells temps jo encara marcava uns quants gols, m'ha fet gràcia, sense que haja oblidat les pallisses que mos pegaven. I els viatgets en el Panda fins al polígon allà a quina hora. ¡Quina colla d'això mateix!

Faig de porter, empatem a u i guanyem en els penals, i això que no en pare cap realment, me'n marquen un i la resta van fora. Una alegria d'eixes que no han sovintejat esta temporada. Es veu que els impressione en la porteria. Encara que el pas del temps és «inexorable», com diu el president del parlament espanyol referint-se a la possibilitat que puga tornar Aznar al primer pla de la política, em senc un poc com el xiquet que jugava de porter quan era menut. I és cert que note que ha passat el temps, però quan veig reaparéixer Aznar en la televisió pepera em pregunte si la vergonya de sentir-lo envellix o rejovenix fins a l'infantilisme. I em torne a vore per terra parant balons en el jardí de l'Alegria de Carcaixent. Aquella alegria era una altra.

En València el xic del forn em demana si sóc de la Marina o de més cap avall. En Gandia la fornera m'ha dit que la triara jo mateix. La tonya. En tenia una lleixa ordenada i plena. Encara he arribat, més tard, al futbet, on he hagut de fer de porter. Cinc gols m'han clavat, un o dos per culpa de la «falta de pràctica», deixe-m'ho aixina. I encara n'he salvat alguns. Hem perdut un dels partits de la temporada que no solem perdre. Ja tocava.

A ma mare no li agrada La vida breve d'Onetti, però diu que intentarà acabar-la per si de cas. En canvi, com que és massa gros per a les seues mans, m'enduc Los cipreses creen en Dios de Gironella. I li deixe La ciudad y los perros de Vargas Llosa, Todo son preguntas de Millás i Howards End de Forster (traducció de Toni Pascual). Té l'engrunsadora d'esquena a la finestra. La finestra mira al sud.

Hi ha dies en què un petit canvi, una variable que quadra en el codi, un entropessó amb una pilota que es convertix en gol, són una alegria, un petit somni que es complix. Fet això, hem de tornar a gaudir de l'esforç diari sense recompensa massa evident. Com ara haver de tornar-li a dir a un altre lletrat que, en una institució com les Corts, no hi ha res que faça preferible deixar el valencià de banda en els procediments de la institució, a pesar que a algú li semble raonable que un petit abatoll de faena provoque un curtcircuit que sempre es resol igual, el valencià, per a més avant. Això és mala gestió lingüística, per dir-ho espaiet.

Com que a continuació la mesa de les Corts envia el calendari laboral només en castellà, doncs, tot quadra, ¿no? El firmen el president Cotino —del pp— i la secretària Martínez —del psoe—. Per molt que s'hi pose flocs la diputada Crespo Domínguez —del psoea— en la comissió de política lingüística, la secretària ho ha firmat i no sabem que els socialistes hagen protestat mai per eixe bandejament de «l'altra» llengua oficial.

Doncs, això, el codi del Collins que quadra en el Multicerca (49.1) i un gol contra les Corts, precisament. Els guanyem tres a u i suem un poc.

Mos peguen un repàs al futbet, aixina que hauria d'estar calent d'orella, però el cas és que anàvem líders de la classificació i tampoc mos corresponia eixe lloc. Ara la cosa seria trobar un porter, perquè la mitat dels gols han estat un poc ridículs. En tot cas, això no resol que no sapiam marcar-ne. I no estic fent cap al·legoria política, que els carrers en van plens, com ara eixa de «Franco ha Werto» que diu el diari que portaven ahir per Barcelona, en una altra manifestació simptomàtica.

I el mateix símptoma s'ha vist en el parlament espanyol, diu el diari Levante, quan dos estudiants valencians, «María Amparo e Ismael» van aprofitar la lectura dels drets humans, botant-se el protocol, i els van emmirallar en la realitat valenciana que no garantix l'aprenentatge del valencià, eixa llengua per la qual demanava disculpes la consellera d'educació, cultura i esport. Per cert, eixa consellera, Català Verdet, diu el diari, va llegir en la presa de possessió el poema d'Estellés Assumiràs la veu d'un poble, poema que ara identifiquen els del pp amb no sabem massa bé quines enquestes o referèndums, segons el diputat Bellver Casaña (dscv, 24.10.2012):

I, miren, i ja sí per a finalitzar, «assumiràs la veu d’un poble» (protestes), «assumiràs la veu d’un poble», «assumiràs la veu d’un poble». Esta frase, que tant els agrada a vostés, esta frase que tant els agrada a vostés de Vicent Andrés Estellés, veritat?, els encanta, bé, doncs això és el que havien de fer vostés, això és el que havien de fer vostés. Assumir d’una vegada per totes la veu del poble valencià que ha dit una vegada darrere d’una altra, que el nostre idioma és el valencià i que som la Comunitat Valenciana. (Aplaudiments)

Deu ser cert, si ell ho diu, però a fe que no se'ls nota gens que assumixen eixa veu:

Quarts hem quedat en la copa del futbet després de la derrota de hui. Hi ha estratègies que semblen una cosa però que, si ho penses bé, no tenen massa trellat, com ara regalar la superioritat numèrica fent un marcatge individual quan, en general, mosatros no som precisament unes llebres. I això mos ha passat hui també. No ha estat mal de totes formes, a pesar de la calor. Fins la temporada que ve, doncs.

Després del futbet, coses sindicals, perquè estem preparant el contenciós contra la mesa de les Corts, que ja fa dos anys que ha firmat l'Estatut del personal de les Corts Valencianes, però només aplica el que li rota, i els uixers no han estat classificats com diu la disposició. És cosa de fa dos anys, però diuen ara que tenen problemes pressupostaris... En canvi, sí que tenien i tenen diners per als assessors, els cotxes, els aparcaments, les finques, el portaveu parlamentari que abans se les fonia en fundacions i ara va telefonant per les cabines per a que no l'enganxe la policia en un mal pas... Tope amb la foto prop del mercat. Veig que hi ha identitats que cal recordar i identitats que seria millor no haver hagut de conéixer.

-->

Per a la diputada de Compromís «és una vergonya que els membres de la Mesa d’esta comissió es dediquen simplement a cobrar l’assignació econòmica que els correspon sense convocar com és preceptiu una vegada al mes esta comissió, havent assumptes que tractar pendents en l’ordre del dia».